Li llegia fa poc una piulada a la companya Marta Rojals en la que deia que la cosa més semblant a tornar a ser jove és escoltar la música de quan eres jove. Hi adjuntava la fotografia d'un concert al que havia assistit, al Palau Sant Jordi. Amb lo permís de l'escriptora —i estant-hi d'acord— afegiré que una altra de les coses que genera esta mateixa sensació és entrar de nou a la nostra habitació de quan érem jóvens, la de casa els pares. Aquell món aturat fa dècades on tot hi resta tal com era anys enrere. Una mena de fotografia esgrogueïda dins d'una altra època.
Lo temps s'hi atura i tot resta com l'última vegada que hi vam dormir. Clar que és més fàcil escoltar música que conservar un dormitori intacte durant trenta anys, però l'efecte de rejoveniment és similar. L'habitació, allí on jugàvem a ser astronautes decorant la sala amb tot de paper de plata i botonets pintats de roig enganxats pels mobles amb cel·lo, a mode de la sala de màquines. Com si volant poguéssem controlar millor el nostre destí. Allí on jugàvem a ser cantants famosos, davant l'espill amb lo raspall del pèl com a micròfon improvisat i inventant-mos la lletra amb un anglès macarrònic que sonava la mar de verídic.
A la paret, les prestatgeries verticals plenes de cassetes, aquelles cintes verges que omplíem amb cançons que sonaven a la ràdio i que anàvem elaborant a base de pitjar l'stop quan parlava el locutor a mitat melodia. Ara, aquells popurris eclèctics ni tan sols podem tornar-los a escoltar perquè no hi ha aparells per a reproduir-los i només mos queda el consol de fer girar el mecanisme amb un boli bic. A la finestra, les cortines a conjunt amb lo cobrellit i amb los faldons de la taula braser. Llibres d'EGB, lectures polsoses. Fotos de totes les èpoques i mides, mostrant pentinats inversemblants o roba vintage i no dixant gairebé paret per a res més.
De tard en tard hi torno per a saber d'on vinc i recordo aquella cançó de Mecano que deia que "este cuarto es muy pequeño para las cosas que sueño". I probablement per això n'acabem marxant, per a créixer i volar més alt, per a tindre més Aire. I també probablement per això hi acabem tornant, per a rememorar i saber com érem, per a tindre més arrel. Perquè des de llavors fins ara moltes fites s'han anat esvaint dins el fum de l'edat adulta i de l'ara no toca, que ja sabeu que solen dir que els bojos i els xiquets són los únics que diuen la veritat i que per això als primers los tanquen i als segons los eduquen.
Amb cada bugada hem anat perdent —potser— un llençol d'atreviment, de coratge, de fantasia. Mos van dir que segons què era impossible i mos ho vam creure i no tothom qui va començar a estudiar una carrera o a festejar va acabar treballant d'aquella faena que havia de durar tota la vida o va acabar casant-se amb un amor que també se suposava que havia de ser etern. Potser perquè de menuts confiem més en allò que diu Alícia al país de les Meravelles: que és impossible només si creus que ho és.
Madurar, malauradament massa sovint, és dixar de creure. En quin moment aquells somnis de dormitori adolescent dixen de ser possibles i passem al pla B de la vida que la societat té pensat per a natros? Qui diu societat diu entorn, família, capitalisme. Baixem de la nau espacial i mos posem a produir. Descartem lo pla A i fem cas del que mos diuen. Estabilitat. Comfort. Ramat. Passejar per la nostra habitació de quan érem menuts o anar al concert d'un grup de quan érem jóvens és tornar enrere i anar endavant alhora. És un viatge en el temps. Un glop de realitat i de nostàlgia. Un canvi d'hora i un canvi d'era. És conversar amb l'astronauta que fórem.