Pedro Sánchez va pujar dimecres a la tribuna del Congrés i va pronunciar el nom d'Iker Jiménez. Ho va fer dues vegades. El va acusar de seguir “un patró habitual de desinformació, de generar odi, de mentides, de mirar de dividir la societat” i va rematar-ho amb un menyspreu que li va sortir de l'ànima: “És molt trist, perquè fins i tot Iker Jiménez té audiència, hi ha gent que està disposada a creure's qualsevol cosa”. Aquestes paraules, senyors, queden al Diari de Sessions. A les actes del Congrés. Per sempre. Com a document oficial de l'Estat espanyol. Un president assenyalant amb nom i cognoms un periodista des de la màxima tribuna de la sobirania popular. Digueu-me en quina democràcia europea hem vist una cosa així.
Risto Mejide va reaccionar aquell mateix dia des del seu programa: “Qualsevol que ataqui la llibertat d'expressió, d'informació recollida a la nostra Constitució, ens trobarà al capdavant. Començant pel president del govern espanyol. Senyor President, fins aquí hem arribat”. Susana Díaz, companya de partit de Sánchez, socialista de carnet, va dir una cosa que hauria de fer reflexionar els seus: “No m'ha agradat. El president del govern espanyol no ha d'assenyalar, ni a la tribuna del Congrés ni a cap tribuna, cap mitjà. És innecessari i no està en consonància amb la representació que ostenta”. Quan fins i tot els teus et diuen que t'has passat, potser hauries d'escoltar. Però Sánchez no escolta. Mai escolta.
El tema d'Óscar Puente ja ni sorprèn. El ministre que fa servir les xarxes socials com a pati d'escola va respondre a la invitació que Iker feia a Sánchez publicant captures de piulades antigues del periodista sobre la DANA, acompanyades d'un “Creiem molt en les nostres institucions” carregat d'aquesta supèrbia que el caracteritza. Puente, que bloqueja periodistes que l'incomoden i que confon el sarcasme amb l'argument, actuant com a pinxo digital del govern espanyol.
Però el que és veritablement esgarrifós va arribar després. Pablo Iglesias, des del programa Malas Lenguas de TVE —sí, de la televisió pública que paguem tots—, va deixar anar això: “És un paio que bàsicament feia comunicació parlant d'ovnis, d'exorcismes i de miracles. Pot tenir sentit que un paio que ha guanyat diners parlant d'ovnis pugui parlar de qüestions de política serioses?”. I al seu perfil d'X hi va reblar: “Té sentit que un ‘comunicador’ especialitzat en ovnis i exorcismes pugui fer-se passar per un periodista seriós? Tindria algun sentit que un curandero atengués en un hospital? Tant de bo es fessin lleis per protegir-nos de la manipulació”.
Llegiu-ho bé. Iglesias va demanar textualment que els grups parlamentaris facin “una llei de mitjans que ens eviti haver de sentir els dels ovnis o els curanderos fent informació política”. I es va quedar tan ample: “No permetre que es menteixi no és censura, és autodefensa democràtica”. Autodefensa democràtica, ho anomena. Legislar per decidir qui pot parlar a la televisió i qui no, ho anomena autodefensa democràtica. Un exvicepresident del govern espanyol demanant des d'un plató públic que el Parlament determini quins periodistes són aptes per informar sobre política i quins han de ser expulsats de l'espai públic. Article 20 de la Constitució: “Es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions” i “a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió”. I hi afegeix, perquè no quedi cap dubte: “L'exercici d'aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap mena de censura prèvia”. Cap mena. Cap. Ni tan sols la que Iglesias vol disfressar d'higiene democràtica.
Perquè recordem qui és Pablo Iglesias. El mateix que durant la pandèmia va sostenir que els qui exercissin el seu dret legal a no inocular-se no haurien de ser atesos per la Seguretat Social. El que va defensar que hi havia ciutadans de primera i ciutadans de segona segons si obeïen o no. El que va sortir corrent quan la cosa es va posar lletja. El que va muntar un partit on el nepotisme i l'endollisme van ser norma (pregunteu-ho als que ho van viure per dins), i el que, juntament amb Irene Montero, ha protagonitzat alguns dels discursos més incoherents i autoritaris que es recorden a la política espanyola recent. No m'allargaré, perquè ja ho coneixem tots. Però que ningú oblidi d'on ve la lliçó de democràcia.
I tot això, per què? Per Bonaire. Perquè necessitaven un culpable amb cara. Algú a qui penjar-li el cartell de “rei de la mentida” per tapar el que va passar realment. I el que va passar mereix que ens aturem, amb dades i amb dates, perquè aquí hi ha la trampa. El 2 de novembre de 2024, un reporter de La Sexta es va plantar davant del pàrquing inundat de Bonaire i va dir, citant l'UME: “L'UME ha entrat, ha reconegut el terreny. Li hem preguntat sobre la possibilitat de trobar gent o quants cadàvers hi pot haver a l'interior. Ens parlen d'una xifra indeterminada. El que estan fent ara mateix, després d'entrar-hi, visualitzar i de veure alguns cadàvers, és anotar-ho i esperar l'ordre judicial per poder moure'ls”. La Sexta. No Iker Jiménez. La Sexta, amb font directa de l'UME.
Aquell mateix cap de setmana, El País publicava que l'UME havia “constatat la presència de cotxes i de possibles víctimes” després d'una primera inspecció amb caiacs i bussos. El Español titulava sobre els “submarinistes de l'UME” que “busquen possibles víctimes” al pàrquing. Eldiario.es recollia la por que “el garatge s'hagués convertit en una trampa mortal” i esmentava que a les xarxes es parlava “sense proves, de 250 morts o més”. El Plural informava de la incursió de l'UME amb “zòdiacs, bussos i caiacs”. RTVE va anar actualitzant des de la preocupació inicial fins a confirmar, el 5 de novembre, que no s'havien trobat víctimes després d'explorar el 99% de l'aparcament. Tots van publicar. Tots. Perquè les fonts eren les mateixes. Hi va haver membres de l'UME que es van dirigir als mitjans i van traslladar un quadre dramàtic del que suposadament estaven trobant. Alguns d'aquests testimonis han estat verificats com a procedents de personal militar real. Després, quan el balanç oficial va parlar de zero víctimes a Bonaire, aquestes mateixes persones van dir que no tenien permís per parlar i es van remetre al protocol. I van desaparèixer. Algú ha investigat per què van dir el que van dir? Qui els va donar instruccions? Quina informació exacta van traslladar a cada mitjà i quan? No. Això no interessa. El que interessa és carregar-li a l'Iker.
Perquè sí, l'Iker va cometre un error. Va escriure una piulada des de casa seva, indignat pel que li estaven explicant tres fonts (UME, Guàrdia Civil i forenses), en què deia: “Al pàrquing de Bonaire hi ha molts cossos, molts cossos. Molts”. Ho ha reconegut. Ha explicat el context. Ha demanat perdó públicament, mirant a càmera: “Vaig ser una mica irresponsable. He après la lliçó, intentaré ser molt més escrupolós. Intentaré desconfiar de totes les fonts”. I ha deixat clar, amb l'hemeroteca a la mà, que a Horizonte mai es va parlar de “1.000 morts ni 700 morts”, que el que va dir Carmen Porter en antena va ser el que un càmera de l'equip havia sentit a guàrdies civils, que descrivien el pàrquing com “un infern”, i que va ser el mateix equip d'Iker el que va donar les primeres notícies que s'estaven revisant cotxes i no hi apareixien cadàvers.
I La Sexta? Ha demanat perdó pel que va dir el seu reporter citant l'UME? No. I Eldiario.es? I RTVE? I El Plural, que, com el mateix Iker ha documentat, va publicar exactament el mateix i tres dies després es va sumar a l'assenyalament? Cap. El que han fet és esborrar les seves empremtes i apuntar tots al mateix lloc que apunta el president. Iker ho va dir amb la claredat que el caracteritza: “No els poso talls de televisions nacionals amb els periodistes dient que això era un cementiri. És que tots els altres també ho han dit, d'això no se'n preocupa ningú”.
Sempre funciona igual: es fixa un relat, es destrueix qui el qüestiona, i quan la realitat desmunta la versió oficial, es gira full sense demanar perdó
Això és un patró. Ho vam veure amb la pandèmia, quan qüestionar la gestió oficial et convertia en negacionista. Ho vam veure amb els protocols de les residències, aquests documents que van deixar morir milers d'ancians sense accés a l'hospitalització, que es van aplicar a tot Espanya i que pretenen carregar sobre les espatlles d'una sola presidenta autonòmica. Ho vam veure amb els efectes adversos de les vacunes, quan demanar transparència sobre contractes o assenyalar danys documentats era motiu de linxament, encara que amb el temps s'hagin actualitzat fitxes tècniques i revisat recomanacions a tot Europa. I ho vam veure amb Ucraïna, quan els qui investigàvem i presentàvem fets incòmodes sobre els antecedents del conflicte vam ser titllats de “propaganda russa”, i avui moltes d'aquelles suposades conspiracions apareixen en boca dels mateixos que aleshores ens insultaven. Sempre funciona igual: es fixa un relat, es destrueix qui el qüestiona, i quan la realitat desmunta la versió oficial, es gira full sense demanar perdó. Mai hi ha conseqüències. Només hi ha víctimes que ningú repara.
Vull recomanar un vídeo que considero essencial per entendre el que realment va succeir amb Bonaire: Parking Bonaire – Cronología, el treball de Juan Berrueta, publicat al canal d'Iker Jiménez. Hi és tot. La seqüència completa de titulars, les imatges d'arxiu, els desmentiments, les contradiccions. La prova que tots van beure de les mateixes fonts, que tots van publicar el mateix, i que només un ha pagat el preu.
Iker va respondre a Sánchez amb una elegància que el president no mereix: “Primer de tot, el respecte absolut a la institució que representa don Pedro Sánchez, el nostre president. President no d'un partit polític, sinó de tots els espanyols, pensin el que pensin. Li tinc tant de respecte que jo el convido aquí, al programa Horizonte. Sense guió, sense preguntes pactades. Seria una entrevista sincera i normal”. Aquesta és la diferència. La diferència entre un periodista lliure i un poder que només sap assenyalar, desqualificar i mentir per generar odi. Perquè això és exactament el que han fet Sánchez i Iglesias aquesta setmana: mentir. Mentir per omissió, ocultant que desenes de mitjans van publicar el mateix que Iker. Mentir en convertir-lo en l'únic responsable d'una confusió col·lectiva alimentada per fonts institucionals. I mentir amb un objectiu molt concret: generar odi contra un periodista per disciplinar la resta. Perquè tots entenguin el missatge: això és el que et passa si t'apartes del guió. Això no és esquerra. No té res a veure amb l'esquerra. L'esquerra de veritat va lluitar perquè tots poguéssim parlar, perquè cap poder decidís qui té dret a informar i qui no. El que estem veient és el manual de l'autoritarisme embolicat en paper de cel·lofana progressista. I cal dir-ho sense complexos: és un comportament feixista. Perquè, quan el poder polític vol decidir per llei quins periodistes poden exercir i quins han de ser silenciats, som davant la definició més pura del que durant dècades ens van dir que combatien.
La meva lleialtat i el meu respecte cap a Iker Jiménez són absoluts. No perquè pensi com ell en tot, sinó perquè, en un país on el periodisme s'ha agenollat, Horizonte continua sent un espai on s'investiga, es pregunta i es busca la veritat sense demanar permís. I defensar-lo avui no és només una qüestió de justícia. És defensar el dret de tots nosaltres a escoltar, a pensar i a decidir per nosaltres mateixos. Que és, al cap i a la fi, l'únic que de veritat els aterreix.