Els afers del cor funcionen com un aparador de pors, il·lusions i justificacions i cadascú fa orfebreria amb el seu sentit moral per emmotllar-lo als seus desitjos. Els infidels, els banyuts i els traïts conflueixen en condemnar la història d’algú altre perquè, al capdavall, necessiten recordar-se que quan la història era la seva van fer-hi tot el que podien, tenien motius per a fer-ho o no eren culpables de res. Ningú vol carregar per sempre amb el dolor i la ira d’haver estat enganyat o amb el dolor d’haver causat dolor. Dijous vam fer servir una sessió de Bizarrap per perdonar-nos les faltes de la nostra història a nosaltres mateixos. En un exercici d’expiació col·lectiva, pocs es van voler perdre l'oportunitat complaent de sentir que si la seva auca es cantés en veu alta a la plaça del poble, entre els crits de la gentada se sentiria com a mínim un comentari a favor seu: no t'ho mereixies; vas fer el que senties; la responsabilitat no era teva perquè tampoc ho era el compromís.

La majoria de judicis que hem emès sobre Piqué i Shakira no parlen d’ells, parlen de nosaltres

El camí més fàcil i ràpid per retornar la calma a la consciència és negar la falta. O brandar el dret, que no se sap d’on surt, de cometre-la. El cap mai no és tan intel·ligent com quan vol esquivar la culpa ni tan creatiu com quan construeix escenaris on les responsabilitats no existeixen. L’instint de supervivència s’imposa automàticament quan es tracta de fabricar excuses que protegeixin de la humiliació, una humiliació que neix de reconèixer la pròpia pobresa moral. Hi ha una energia gairebé inconscient que el cervell inverteix a exculpar-se quan algun càrrec ens persegueix i la feina és per a qui vol desfer el caminet i dir: Em vaig equivocar. Sense cap però.

El cap mai no és tan intel·ligent com quan vol esquivar la culpa ni tan creatiu com quan construeix escenaris on la responsabilitat no existeix

No tenir definides les caselles del bé i del mal té dues trampes: la del relativisme i la de la severitat del judici. Ambdues són paralitzants. La primera impedeix veure-hi més enllà de l'egoisme, perquè si res no està bé i res no està malament, ens neguem l’espai per créixer en l’autoconsciència i només conreem l’espai dels nostres desitjos. La segona és un atac a l’autoestima, perquè si la consideració que ens fem és implacable, correm el risc de pensar que no tenim remei. L’equidistància moral és un pou de justificacions que ens fa incapaços d’assumir les conseqüències d'allò que fem, com ho és la inclemència amb els nostres desencerts, perquè no es pot fer res gaire gran amb la mirada petita sobre un mateix.

L’equidistància moral és un pou de justificacions que ens fa incapaços d’assumir les conseqüències d'allò que fem, com ho és la inclemència amb els desencerts

Diu Rodoreda a Mirall Trencat que “a dintre de la consciència cadascú hi està sol amb ell mateix”. Si la consciència és un lloc, una cambra d'on se'n pot entrar o sortir, els paralitzats són els incapaços de fer aquest trànsit. Entre els qui sempre fan callar el seu tribunal per escapolir-se de la sentència i els qui queden atrapats a l’eco de la cambra, hi pot haver els qui entren, se l'escolten, i en surten per actuar en conseqüència. Això semblava un article per parlar de Piqué i Shakira i no és un article per parlar de Piqué i Shakira, igual que la majoria de judicis que hem emès sobre ells no parlen d’ells, parlen de nosaltres.