L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, commemorava a les pàgines de La Vanguardia el retorn —maig de 1978— de les despulles mortals del cardenal Vidal i Barraquer, nèmesi del franquista i defensor de la Cruzada Nacional, el cardenal Enric Gomà. Honra a l’arquebisbe fer memòria del retorn de les despulles, i tal vegada la brevetat de l’espai no el deixa explicar-se tant com voldria.

El cardenal Vidal va salvar la vida gràcies a la intervenció providencial i enèrgica del president Companys —aquest fet s’omet manta vegades— i va morir a l’exili suís, condemnat per Franco i amb l’aquiescència del cardenal Gomà.

Tot i que va haver de ser evacuat per Companys per salvar la vida de les hordes que, en nom de la revolució, van perpetrar un crim rere l’altre, el cardenal va seguir defensant la legalitat republicana davant el papa, lleial a les seves creences i al missatge evangèlic.

Va caler esperar que morís el dictador per complir el desig de l’insigne cardenal de descansar a Catalunya, concretament a Tarragona, a la cripta de sant Fructuós de la que en temps de la República era la primera catedral. Encara no ha estat possible fer el mateix amb les restes del seu vicari general, Manuel Borràs, que com Vidal i Barraquer va ser segrestat el 21 de juliol. Borràs va ser un dels milers de víctimes de la criminal borratxera de sang d’aquell estiu de 1936, per a deshonra de la República i de la revolució, prestant un argument al franquisme que li va donar oxigen a escala internacional.

És trist que encara avui l’església catalana no hagi reconegut el paper del president Lluís Companys que es va afartar de salvar vides de les urpes assassines dels anomenats incontrolats. 

És xocant que encara avui no puguem dir les coses pel seu nom, que no es pugui parlar clar i condemnar el paper del gruix d’una jerarquia eclesiàstica que es va abraçar al franquisme i que fins i tot va justificar els seus crims, com el bisbe de Saragossa, Rigoberto Domènech, entre molts d’altres. La pervivència d’aquest corrent integrista és precisament el que va empènyer al pare Hilari Raguer a escriure una biografia exhaustivíssima de Vidal... i més recentment Ser independentista no és cap pecat davant una Conferència Episcopal que el 2012 consagrava com un valor moral la unitat d’Espanya.

És trist que encara avui l’església catalana no hagi reconegut el paper del president Lluís Companys que es va afartar de salvar vides de les urpes assassines dels anomenats incontrolats. De Companys, i de consellers com Ventura Gassol, Espanya o Corachan. El dissortat president Companys va salvar també vides com la de l’integrista bisbe de Girona Cartañá, que no és que fos afecte al franquisme, és que mesquinament no va deixar de combatre la República i la seva gent en nom de Déu. Rabiosament afecte a la Cruzada Nacional, va empènyer la guerra prenent partit als antípodes del nostre cardenal.

La desgràcia és que Vidal i Barraquer no va ser la norma sinó l’excepció, per a vergonya d’una jerarquia eclesiàstica que es va alinear amb aquell macabre grup de militars africanistes que van assaltar el poder a sang i foc. El millor homenatge a la fe, dignitat i capteniment de Vidal i Barraquer seria precisament abraçar els seus valors i desterrar per sempre més els altres que el van combatre, amb la generositat i amor al proïsme que demana també retre reconeixement a Lluís Companys, president de Catalunya.