L'Odissea ha tornat per recordar-nos que el que ens proposen com una etiqueta d'autoestima o un requisit de recursos humans (l'excel·lència), en el món antic tenia el regust de la sang, el bronze i la pols de la batalla. Ens hem tornat tous, potser massa habituats a mesurar el mèrit en seguidors digitals i reconeixements poc exigents, oblidant la fondària de conceptes clàssics bàsics que ens van estructurar el pensament, com la virtut. No cal pouar en la virtut cristiana, que arribarà molt més tard, per donar el valor que conté aquest concepte en si mateix.
Ja en la filosofia homèrica, l'excel·lència s'anomenava areté (ἀρετή). Però no era una actitud contemplativa ni un certificat de deures morals. Areté (Ἀρετή), o virtus en llatí, és un concepte grec que conté la doble accepció física i moral. Alguns etimòlegs consideren que prové d'Ares, el déu de la guerra (Mart per als llatins). Els que duem aquest nom al nostre signe del zodíac sempre hem tingut present que Ares ens remet a la batalla i que en la virtut hi ha sempre una lluita.
L'historiador Ivan Gobry, al volum Le Vocabulaire Grec de la Philosophie, assenyala com el nom ἀρετή conté combat i coratge. L'arrel "ar" du a haristos, valent, i aquesta du implícita la força de l'ànima vers el bé. Altres experts consideren que ἀρετή, en Homer, no és un valor moral, sinó la capacitat d'un heroi a la batalla o en el consell que combina valor físic, astúcia i destresa.
En la definició que recull l'Enciclopèdia Herder o en les anàlisis sobre els conceptes ètics a Homer, emergeix l'areté com l'eficàcia màxima que demostra un guerrer quan sobresurt en el compliment estricte del seu deure. L'areté d'aleshores no entén de compassions o de debats teòrics; és una força en acció, una destresa física i mental en el combat. El guerrer no vol ser "bo" en el sentit modern, sinó que aspira a ser absolutament eficaç en el seu ofici. Ara tothom parla de l'Odissea, però no oblidem la Ilíada, on aquest concepte s'explica des d'un vincle indissoluble: l'honor, que els grecs anomenaven timé. En la Ilíada, no hi ha excel·lència sense reconeixement. L'areté del guerrer necessita ser vista, aclamada i consolidada a través de l'honor públic i dels botins que certifiquen el seu valor davant de la comunitat. És una relació directa i transparent: el deure es paga amb l'heroisme, i l'heroisme es corona amb la glòria visible.
Tornar a Homer i als clàssics no és un refugi per a erudits. És un mirall incòmode per a una època obsessionada amb l'aparença i les virtuts de saló. Ens recorden que la veritable vàlua no es postula ni s'especula: es demostra fent el que ens toca fer
Amb l'arribada de Plató i Aristòtil, l'areté va viure una autèntica revolució. Ja no calia portar una llança per ser excel·lent. Els filòsofs van intel·lectualitzar el concepte, desplaçant-lo de la batalla física a la plaça pública, a la polis. L'areté es va convertir en virtut moral, en la saviesa de l'ànima que busca el bé comú i el govern de la pròpia vida. Vam passar de la destresa de matar a la virtut de saber viure amb els altres.
Tornar a Homer i als clàssics no és un refugi per a erudits. És un mirall incòmode per a una època obsessionada amb l'aparença i les virtuts de saló. Ens recorden que la veritable vàlua no es postula ni s'especula: es demostra fent el que ens toca fer. És un elogi de la praxi dirigida al bé. Arribarà Aristòtil i definirà la virtut no com una sèrie de repeticions, tot i que l'acció sigui un signe d'un subjecte moral; és més una disposició que s'adquireix voluntàriament. A Ètica a Nicòmac hi torna, subratllant que més enllà de disposicions naturals, cal un esforç. Ai las, la paraula esforç, el concepte de lluita, que hem deixat al camp dels esports i l'esfera lúdica. La gràcia de la virtut aristotèlica és que tot i ser adquirida racionalment, no ho és per un corpus racional teorètic, sinó per la pràctica: tendeix a l'acció. Seria la praxi la que du a fer el bé. Aquí s'inscriu el coratge, entremig de la por i la temeritat.
Mentre els pensadors jònics no estaven massa preocupats per la virtut, sí que s'hi dedicaven els pitagòrics. Per a Pitàgores, la virtut és "l'harmonia de l'ànima" i la salut és l'harmonia del cos. Per a la filòsofa i investigadora ICREA Genoveva Martí (Medalla Monturiol al mèrit científic i tecnològic), segons Aristòtil estudiem ètica per tal de "millorar les nostres vides". La finalitat, com s'escriu a Perspectives en Filosofia, és "viure una vida ben viscuda i la virtut és central en una vida ben viscuda". En condicions normals, la persona virtuosa viu una vida en la qual troba amics, honor, plaer; però, així i tot, aquests no són objectius. De fet, "la virtut no garanteix el benestar, però sí que dona sentit a la consecució d'aquests altres béns menors".