Un amic que segueix l'actualitat cultural em va preguntar l'altre dia, quan va veure que m'havia començat a llegir La Perplexitat, de Jordi Graupera. "Tu saps per què Destino ha publicat, amb tan poc temps de diferència, dos llibres sobre els Estats Units de dos autors barcelonins de la mateixa generació?" De seguida em va sortir de dir: “Perquè l’americanismus va ser una de les estratègies preferides dels socialistes catalans dels anys 80 i 90 per integrar el país a Espanya”.

No vull dir que Laura Calçada i Jordi Graupera hagin escrit els seus llibres amb intencions polítiques malèvoles. Tot i això, sí que em sembla que les seves obres s’inscriuen en un marc que serveix per explicar la decadència del món convergent i la desorientació d'alguns hereus del pujolisme. Així com l’europeisme de Jordi Pujol era una forma subtil de mantenir Catalunya connectada amb el seu passat històric, la fascinació americana ve directament de l’oblit i dels diners que van portar els acords entre Franco i Eisenhower.

No he acabat de llegir el llibre del Graupera, però no crec que m’equivoqui. En totes les històries que explica sobre la família, la seva addicció als porros o la dificultat de vèncer la síndrome de l’impostor, hi veig el forat negre del franquisme. És el mateix forat negre que sempre he vist en el talent artístic de Salvador Sostres. La diferència és que l’articulista de l’ABC omple el seu forat existencial de xafarderia i de diners i el delfí de Clara Ponsatí l’omple de traumes i de culpa. 

Sense voler-ho, els llibres autobiogràfics del Graupera i la Calçada segueixen l'estela marcada pel Fill del xofer, de Jordi Amat, de presentar la Catalunya pujolista com un país d’indígenes autodestructius, incapaços de governar-se ells mateixos. És divertit veure com els articles d’El País que demanaven enviar trens plens de psiquiatres durant el Procés han acabat donant contingut a l’èpica orquestrada pel règim de Vichy. La gràcia és que ni Graupera ni Calçada no caben en la camisa de força en la qual pretenen encaixar.

'La Perplexitat' és un llibre atrapat en el tall que el feixisme va fer en la història del país, i l'haurem de superar, si no volem que la misèria ens torni a enfonsar.

Graupera prefereix citar Jordi Basté que explicar de qui va aprendre les coses sobre la intuïció i el punt de vista que creu haver entès. El llibre està ben escrit, però l’escenari li pesa i es perd en divagacions que maten la promesa literària dels millors passatges. Sense haver acabat el llibre, estic segur que no parla dels plafons feixistes que hi havia a la porteria de casa del seu tiet solter. A mi sempre em va semblar que els seus problemes tenien més a veure amb les contradiccions que aquells plafons devien produir, que no pas amb la seva intel·ligència, com vol donar a entendre de forma autocompassiva.

Estem en un moment interessant que pot tombar cap a moltes bandes. Graupera continua perdut en el laberint del seu cervell, sense veure que el cap i el cos són instruments de l’ànima, de la consciència col·lectiva a la qual estem connectats. La Calçada ha escrit un llibre genuí, que ha agafat desprevinguts els ninots que la volien convertir en un vernís de llibertat per la seva moralina política. El llibre de Calçada té fusta per romandre, només cal que sobrevisqui a l'èxit i d’aquí a uns anys el reescrigui com estic fent jo amb els meus primers llibres.

Pel que fa al Graupera, hauria de preguntar-se per què Clara Ponsatí té una relació tan prima amb la Catalunya d’abans de la guerra, tot i els seus orígens familiars. Llavors potser veurà que la seva perplexitat no passa de ser la cara bonista i pedantesca de la fugida endavant de Sílvia Orriols. L’alcaldessa de Ripoll també està atrapada en el tall que el franquisme va fer amb la història del país. Per això prefereix parlar dels moros que dels castellans i envernissa el problema nacional de filosofies importades dels Estats Units, com si fos George Bush parlant de l'eix del mal.  

El món americà torna a fer el paper que Feliu de la Penya ja denunciava en el seu Fènix de Catalunya a finals del segle XVII. És un consol pels pobres d'esperit que no saben com resoldre els seus problemes, i una estratègia econòmica per dissimular els saquejos de l'Estat. L’europeisme de Pujol va resultar insuficient per educar els seus successors, igual que ho serà l’estratègia alemanya d’Oriol Junqueras. Però el futur s’amaga sempre en el passat, i el passat de Catalunya roman captiu, en mans de la victòria del feixisme, i del model econòmic que va permetre substituir l’ocupació militar per la immigració. 

La gràcia, i el perill, és que la immigració ha esdevingut un problema continental, i el darrer recurs d'una societat de consum importada dels Estats Units que fa aigües per tot arreu. El que l’americanismus d'Orriols, de Calçada i de Graupera no sap explicar és que n'hi hauria prou que tots els immigrants aprenguessin català tan bé com aprenen castellà perquè el model econòmic que els porta a Catalunya deixés de ser acceptable per Madrid. La Perplexitat és un llibre atrapat en el tall que el feixisme va fer en la història del país, i l'haurem de superar, si no volem que la misèria ens torni a enfonsar.