Tal com s’ha articulat la nova majoria parlamentària a Madrid, amb el paper determinant de les forces polítiques catalanes, és obvi que s’obre una nova etapa política a Espanya que Catalunya no podrà aprofitar, amb un Govern feble i uns partits independentistes fent el ridícul, abocats a fer-se la punyeta quotidianament fins a l’any 2025. Així que el més lògic, el més sensat, el més generós i el menys egoista seria convocar eleccions al Parlament de Catalunya com més aviat millor, perquè tan bon punt comenci l’any, Catalunya disposi d’un govern fort, amb prou suport parlamentari que li atorgui capacitat d’interlocució i negociació amb el nou govern de l’Estat.

Una altra opció seria acordar la formació d’un govern de concentració catalanista amb presència dels quatre partits que han donat suport a la investidura de Pedro Sánchez compromesos amb un programa comú de govern coherent amb els acords de la investidura. Aquí, però, el problema seria la presidència, atès que ara mateix té més vots el líder de l’oposició que el mateix president i això ho fa tot més difícil, però la generositat també és un valor polític.

El president Pere Aragonès deia no fa gaire, i amb tota la raó, que la interlocució amb el govern de l’Estat correspon al president i al govern de Catalunya, però per a això és imprescindible que no hi hagi cap dubte respecte a la representativitat de la institució catalana. I bé, el Govern Aragonès és tan legítim com el que més, i no es tracta de posar-ne en qüestió la capacitat de gestió —aquest seria un altre debat—, però la realitat és la que és, i amb 33 diputats de 135 no té capacitat d’iniciativa, sobretot tenint en compte que per fer alguna cosa els suports els ha de suplicar als seus rivals més directes.

Catalunya no podrà aprofitar la nova etapa que s’obre a la política espanyola amb un govern feble i uns partits independentistes fent el ridícul abocats a fer-se la punyeta quotidianament fins a l’any 2025

Tots els acords establerts per la investidura de Pedro Sánchez assenyalen que “han de respondre a les demandes majoritàries del Parlament de Catalunya, que representa legítimament el poble de Catalunya”, així que potser seria hora de deixar de banda el minifundisme tan inherent a la política catalana i les interlocucions paral·leles amb Madrid, estúpidament competitives, que han generat tanta vergonya a la ciutadania catalana.

El que no té cap mena de sentit i no porta enlloc és que cada partit tingui ara la seva taula de negociació amb el PSOE o amb el govern espanyol, competint vejam qui treu més petroli pel seu compte per retreure-li-ho a l’altre i fer-se els milhomes del no-res. Si les eleccions es fan ara, ens estalviaríem més d’un any d’aquest espectacle irritant d’ERC contra Junts, i viceversa, que ha estat i continua sent la principal causa de desafecció política a Catalunya.

M’ho deia un parent l’altre dia: ERC i Junts no s'adonen que quan es fan la guitza mútuament, com ara quan no van signar la llei d’amnistia, no n'hi ha un que guanya i un altre que perd, sinó que perden sempre tots dos, perquè resulta tot molt infantil, de curta volada, generen molta irritació i moltes ganes d’engegar-los a pastar fang... o de votar al PSC!!!

El que ha passat a Espanya aquesta setmana era gairebé impensable fa un mes. Mai fins ara la majoria parlamentària espanyola ha estat tan partidària de la concepció plurinacional de l’Estat. No cal generar grans expectatives perquè tot serà molt difícil, ateses les resistències dels poders de l’Estat, i precisament per això, perquè la nova etapa doni algun fruit positiu serà imprescindible aixecar el nivell de la política a Catalunya.

La interlocució amb el govern de l’Estat correspon al president i al govern de Catalunya. El que no té sentit i no porta enlloc és que cada partit tingui ara la seva taula de negociació competint aviam qui treu més petroli pel seu compte per retreure-li-ho a l’altre i fer-se els milhomes del no-res

Seria absurd plantejar per enèsima vegada la “unitat” de l’independentisme, ni del sobiranisme, ni del progressisme. Res d’unitat, presenteu-vos a les eleccions, baralleu-vos durant un mes, però si us plau no durant un any i mig, articuleu una majoria parlamentària tan transversal com dictin les urnes, fixeu els objectius nacionals ben definits i defenseu-los a Espanya i a Europa.

I parlant d’objectius nacionals cal recordar que Catalunya no té a hores d’ara el que se’n diu projecte nacional per fer front a la sequera, al canvi climàtic, a la dependència energètica, a la revolució tecnològica... som en un moment que requereix amb urgència molta saviesa intel·lectual i científica i el suport i el coratge polítics per aplicar-la.

I un apunt final. No cal ser ingenus. Es pot entendre que ERC no vulgui eleccions si les enquestes no li asseguren la victòria. Tampoc Junts, que voldrà aprofitar el protagonisme que li reporta ara el seu paper a la política espanyola per millorar posicions. També és cert, però, que si Aragonès convoca ara eleccions, ni Junqueras ni Puigdemont no podran ser candidats, una gran oportunitat perquè una nova generació postprocés, desempallegada i desacomplexada del passat, prengui les regnes del país, mirant endavant, que inevitablement és el que ens ve a sobre.