Aquesta casa no és un museu

Aquest dijous, Nació Digital publicava: “a Catalunya, el 15% de les dones en edat de treballar no tenen una feina pagada ni la busquen perquè s’ocupen de tenir cura de la llar”. Entre els homes, el percentatge és només del 2%.  Aquestes dades són representatives d’uns patrons que el temps ha anat llimant, però no posen llum sobre per què, encara avui, el repartiment de tasques domèstiques és font de discussions i de conflicte. De fet, en aquests casos minoritaris —malgrat que molt més nombrosos en el cas de les dones— és possible que, de conflicte pel que fa a repartiment de tasques, no n’hi hagi gaire. N’escriuré des de la perspectiva de les parelles heterosexuals, perquè és la que conec. I perquè fa cosa d’un mes es va viralitzar a les xarxes socials un vídeo en què una mare de família explicava per què havia deixat el seu marit. “El llenguatge de l’amor de les dones és no haver de demanar les coses”, explicava en referència a la cura dels fills i el manteniment de la casa. De les parelles que m’envolten i del que m’he pres la molèstia de llegir, sembla que se’n desprèn una mena de litigi irreconciliable: ara que moltes de les dones treballem i que els homes, de mica en mica, van entenent que la casa i els fills demanen un esforç compartit, les dones esperem que els homes, telepàticament, es facin càrrec de tasques en què ni tan sols han pensat. I els homes, al seu torn, no hi pensen perquè encara han viscut en llars en què, si ells no feien res, al darrere venia una dona —la seva mare, normalment— i ho feia per ells. 

Al fons d’aquest embolic hi ha patrons que venen de lluny. En el cas de les dones, la manera com assumim les tasques és una projecció més de l’exigència interioritzada amb què ens movem pel món. D’alguna manera o altra, al llarg de les nostres vides, hem rebut el missatge que el nostre valor social equival a com som de pròximes a una idea de perfecció creada per homes. A com de prop som de ser una “bona” dona. No vull donar a entendre que per als homes això no és així: tots ens sentim pressionats, en algun àmbit o moment de la nostra vida, a estar a l'altura d’unes exigències que venen de fora i acabem assumim com a pròpies. En el cas de les dones, però, aquesta voluntat d’estar a l'altura es manifesta en tots els àmbits de la nostra vida i no desapareix ni quan les expectatives i la idea de perfecció es giren contra nosaltres mateixes i generen culpa. És una tendència que s’evidencia sobretot en la manera com tractem el nostre cos. O amb l’exigència acadèmica, per exemple. Però, quan ens fem grans i vivim en parella, aquesta tendència també s’evidencia en com tractem casa nostra i, en conseqüència, la nostra família. 

Totes —o moltes— hem vist les nostres àvies —o les nostres mares— lligades al pal de fregar i a l’escombra, tancades a la cuina en dates assenyalades, plegant roba mentre miraven la tele —que se suposava que era el seu moment de descans. En un moment històric determinat —força llarg, malauradament—, com que el paper social de la dona era únicament el del manteniment de la llar i la cura dels fills, aquesta exigència infligida i autoinfligida es manifestava sobretot a casa. El valor social d’una dona depenia de com era de solvent en les tasques domèstiques, incloent-hi els fills. Els temps han canviat, més o menys, i moltes dones treballem i hem hagut de començar a moderar l’exigència. És una exigència, però, que encara hi és. Jo mateixa he fregat pensant: la meva mare ho deixa tot més net. Són unes expectatives que encara són al cap de moltes dones, educades per mares i àvies que de tot plegat no se’n van poder desempallegar. O que fins i tot ho van convertir en la seva bandera, buscant una manera de fer-se valdre en una societat que no els reconeixia la feina. I educades per pares i avis a qui tot aquest sistema els anava com l'anell al dit, és clar.  

A Soc preciosa, la Glòria Gil hi escriu que “de vegades ens compliquem la vida perquè volem tenir una casa de revista. Creiem que, si està impecable, vol dir que nosaltres també. (...) Tot això està molt bé si no ens roba la pau interior”. L’autoexigència no se n’ha anat del tot, i ara ens trobem amb homes que no és que no estiguin a l'altura de les expectatives sota les quals ens hem criat, és que tot just estan aprenent a pensar que hi ha coses que també són la seva responsabilitat. Aquest patró de perfecció en què nosaltres no som mai prou —prou guapes, prou llestes, prou primes, prou bones mares, prou exitoses— el projectem sobre seu quan es tracta de la llar. Així, no estem mai prou satisfetes, ni som capaces de veure que hi ha tasques que sí que ja han assumit com a pròpies. Escric sobre tasques domèstiques i no sobre la cura de familiars dependents, perquè em sembla que això són figues d’un altre paner.

Moltes dones encara senten que donen el 200 % i força homes donen el mínim d’ells mateixos

“El llenguatge de l’amor de les dones és no haver de demanar les coses” és la sentència perfecta per resumir que el nostre patró d’autoexigència té el seu equivalent masculí en un patró d’autoindulgència heretat.  Que si bé és cert que és injust reclamar-los estar a l'altura d’una idea de perfecció que l’entorn cultural ha fet que no assumissin com a pròpia, o que no en fessin un equivalent del seu valor social com a homes, també és cert que, rere aquesta excusa —“no tinc telepatia”—, l’estereotip d’home heterosexual d’avui que conviu amb la seva parella de vegades encara es nega a fer l’esforç. Quan escric l’esforç, vull dir l’esforç d’anticipar-se, de no esperar-se a veure què li demana que faci la seva dona, de pensar que la llar és tan seva com de l’altra, i que allò que ell no faci, li tocarà fer-ho a ella. A Soc preciosa, la Glòria Gil també hi escriu que “el repartiment de les tasques de la casa no és al cinquanta per cent: estem cridats a donar el nostre cent per cent”. I jo diria que el conflicte final, la diferència en la mirada, rau en el fet que moltes dones encara senten que donen el 200 % i força homes donen el mínim d’ells mateixos. I esperen que els donin les gràcies. Rere aquest desequilibri hi llegim un menyspreu que es tradueix en un litigi sentimental, perquè l’altre no s’està fent responsable del que tenim en comú. 

La meva experiència és que, dels cinc llenguatges de l’amor de Gary Chapman, els homes heterosexuals se senten especialment còmodes expressant-se des dels actes de servei. La participació i responsabilitat a la llar des d’un pla d’entrega mútua, doncs, no hauria de ser una cosa contranatural, ni una desconstrucció abstracta: ja forma part d’allò que són. Potser el que els cal, precisament, és retrobar-se amb el que són després d’anys d’una divisió salomònica —feta inservible per l’entrada de la dona al mercat laboral— entre el que correspon a la dona i el que correspon a l’home. I les dones, amb això, podem alliberar-nos d’una autoexigència viscuda en silenci i abraçar la nova responsabilitat viscuda en comú, perquè això és el que s’hi fa en una casa: viure-hi. Escriu Gil que “per a viure en una casa cal transitar-hi i que estigui neta, d’acord. Però també cal utilitzar totes les seves possibilitats i, això, implica moltes vegades tolerar un cert desordre”. Casa nostra no és un museu. Entre la nostra autoexigència i la seva comodíssima autoindulgència sistèmica, hi ha el punt mitjà: la responsabilitat i la bona convivència.