En Serrat l’he conegut tard. Evidentment l’havia vist a la sopa des de petit, però és ara, ara que fa trenta anys que tinc vint anys, que connecto més amb el seu missatge poètic. Vinc de costums musicals més èpics, sóc infinitament més d’en Llach i de qualsevol compositor romàntic, però potser és en aquest punt de tardor de la vida que ve més de gust la sopa i la manteta i posar belluguet a la gargamella i a l’ànima. Escric això per deixar meridianament clar el meu reconeixement artístic al "noi del Poble-sec", que ha fet coses tan immenses com Pare, Mediterráneo o De vez en cuando la vida, les millors quasi sempre en castellà i quasi sempre gràcies a la lletra (al contrari d’en Llach, que per mi excel·leix més en la composició). Ara bé, després venen aquelles petites coses. Aquelles que un es creu que va matar el temps i l’abscència, però que hi són. Coses que perduren incorregibles, invariables. Algunes no depenen d’en Joan Manuel Serrat, evidentment, però sí que depèn d’ell obviar-les. I com que en la recepció del Premi Princesa d’Astúries va fer un discurs polític, i va semblar oblidar o fer veure que no existeixen determinades petites coses, jo escric aquí ara per recordar-les. No fos cas.

No me gusta ser testigo de atrocidades sin unánimes y contundentes respuestasera una ocasió perfecta per afegir-hi un referència al 2017 català. No és l’únic, val a dir: aquests “oblits” també van ser clamorosos en el discurs de Tusk, Tajani i Juncker el 2017, quan van rebre curiosament el mateix premi, curiosament de les mateixes mans, i quan el conflicte estava molt més recent. Són aquestes petites coses. És una repressió que, de tan inèdita i injustificable, va haver d’intervenir-hi el mateix Consell d’Europa. És tot un govern perseguit, mig d’ell empresonat i mig exiliat, a banda de milers de persones encausades. És el silenci del cantant mateix, i de tants altres de la seva corda, davant els fets de l’1-O i tots els fets que van succeir després. És la seva crítica verbal a la suposada il·legitimitat del referèndum, fent de Sancristo Gros, però després el seu silenci davant els cops de porra i els cops de toga. És l’aplicació del 155 que el president Illa hauria volgut exercir abans, és l’anul·lació de la dissidència per mitjans policials i judicials, és el fet que encara avui no hi hagi una norma d’autogovern per a Catalunya votada pels seus ciutadans. És la manifestació dels socialistes amb PP i Vox, és l’espionatge a través de Pegasus en temps de Pedro Sánchez, és l’operació Catalunya, són les resolucions de l’ONU, és el president Torra destituït per una simple pancarta, és Pablo Llarena impedint la tornada de Puigdemont, són els tribunals impedint la seva investidura, així com la de Turull o la de Sànchez, i la diligència judicial i de la Junta Electoral per posar tots els obstacles fins que el resultat esdevingués “digerible”.

És el silenci del cantant mateix, i de tants altres de la seva corda, davant els fets de l’1-O i tots els fets que van succeir després

Però és també, i això en Serrat ho entendrà, que ni tan sols ara, al 2024, hi ha cap perspectiva d’una cançó en català a Eurovisió. És la farsa de la plurinacionalitat i el follet del federalisme. És l’allau de genuflexions del president de la Generalitat davant del rei, un cop “pacificada la regió” o imposada la “concòrdia”. És l’inèdit ús de la bandera espanyola al despatx presidencial de la Generalitat, o la recent invitació de Societat Civil Catalana, per primer cop, a les dependències del Molt Honorable. De fet, és l’evidència cada dia més palpable que l’aposta ideologica de l’actual PSC es troba quasi tota desgranada en el llibre Cataluña: la ruta falsa, de l’antic dirigent de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch. És allò de “trobar un relat emotiu que sigui més capaç d’unir Espanya nacionalment, una efectiva propaganda de recordatori de les evidències que ens uneixen”. És allò de “cal articular de nou, de manera harmònica, la consciència de la catalanitat i la noció d’un projecte comú espanyol. I això només serà possible, si aconseguim construir un renovat relat d’Espanya que tingui també accent català”. Un accent català que podria ser perfectament l’accent d’un noi del Poble-sec, dient “bona tarda” davant de la princesa Elionor. Per exemple.

Són aquestes petites coses, no cal gaire esforç per recordar-les o esmentar-les. Encara planen per damunt de l’atmosfera, en cada decisió, en cada discurs, també els dels cantants que diuen que només saben cantar. S’amaguen com un lladre rere la porta, ens tenen a la seva mercè i, més sovint del que voldríem, ens fan plorar quan ningú no ens veu.