Lo conseller Lluís Puig ha estat físicament absent durant 9 anys però, al Parlament, un eloqüent llaç groc ha ocupat la seua absència. La tecnologia ha fet la resta i, des de la distància, ha pogut exercir de diputat, malgrat enyorar la seua Terrassa natal i tindre els seus drets flagrantment conculcats. Ha sigut una absència present. Així mateix, lo president Illa pot asseure's al seu escó amb normalitat des del 2021 —primer com a diputat i després, des del 2024, també com a president. Quan va esdevindre la primera autoritat del país, Lluís Puig ja feia 7 anys que vivia a l'exili i l'actual president havia tingut temps de ser ministre de sanitat d'Espanya i de manifestar-se amb l'extrema dreta. Dijous, però, no va trobar un foradet a la seua agenda de virrei per rebre públicament i amb la dignitat que es mereixia un parlamentari de la cambra catalana. Presència absent.
Que Vox se'n vaja de l'hemicicle mentre Lluís Puig lleva el llaç groc i ocupa la butaca i el faristol amb un enorme discurs de retorn, no sorprèn. Que el PP no s'aixeque a rebre'l i els seus membres facen cara de vinagre, se suposava. Fins i tot podia ser esperable que el PSC menys catalanista de la història —sent suaus— ni s'immute i no apludisca (per cert, no aplaudint-ne el retorn estàs aplaudint la repressió), com si allò no anés amb ells i no fossen membres d'un partit que va aprovar el 155 que destituïa injustament qui avui torna amb la integritat prestigiada. Ara bé, que la primera fila, la bancada del Govern, estigués més buida que l'aula d'una escola a l'estiu, i desencapçalada —permeteu-m'ho dir així— pel seu president, és una falta de respecte. Per molt que més tard se vulgués filtrar que Illa hauria rebut Puig en privat, allò que calia era una benvinguda institucional i pública, cordial i correcta, des de la diferència política i des de, també i sobretot, la humanitat. (Val a dir que el conseller d'Empresa i Treball, lo també terrassenc Miquel Sàmper, sí que hi era i va aplaudir, no debades a principis del 2023 Lluís Puig el va triar com a advocat per a portar lo tram final de la seua defensa judicial).
Lo president Illa va al·legar problemes d'agenda: tenia una reunió amb Óscar Puente. Va preferir un ministre espanyol a un conseller català. Se veu que este compromís i l'acte de Puig van ser en paral·lel, mai millor dit: dues línies paral·leles mai no es troben i és lo que va decidir el president: no trobar-se amb l'exiliat. Perquè som en precampanya, sí —i potser la foto no interessava— i també perquè ell no va voler, és clar, perquè hauria pogut tranquil·lament variar l'agenda, que quantes vegades no es modifiquen plans per causes de força major. Curiosament, Salvador Illa, ha passat del "ni amnistia, ni nada de eso" —repetint-ho dues vegades perquè mos quedés clar— a penjar-se la medalla del Màgic Andreu per haver aconseguit l'amnistia de la concòrdia. Primer presumia d'evitar-la, encabat d'assolir-la i ara es posa de perfil. De tota manera, ha sigut coherent i potser preferim esta trista coherència a la hipocresia de fer vore que li importa o al cinisme, aquell que el seu antecessor, Miquel Iceta, atresorava i feia regalimar per l'escala de la cambra.
Lo president Illa va al·legar problemes d'agenda per no ser a l'hemicicle i rebre públicament Lluís Puig: tenia una reunió amb Óscar Puente. Va preferir un ministre espanyol a un conseller català
La tarda de dijous, però, no tot va ser fer lletjos i mutis. Ni que fos per un instant, hi va haver aquella tan reclamada i enyorada unitat independentista: des de la planta noble del Parlament, partits i personalitats diverses van rebre el conseller destituït amb una gran ovació mentre pujava l'escalinata d'honor. Fins i tot, ja al ple i des del seu escó, Sílvia Orriols i la seua formació, dempeus, se van sumar als aplaudiments. Aquella munió de càrrecs de sigles barrejades entonant alhora lo crit d'independència va recordar imatges del 27 d'octubre del 2017. Aquell dia, per cert, l'actual portaveu dels Comuns, Jèssica Albiach —aleshores a les files de Catalunya Sí que es Pot— va delatar els independentistes en plena votació individual de la declaració unilateral: s'havia pactat amagar el vot per evitar la repressió (es va fer per crida i secretament i un a un els diputats dipositaven la papereta a l'urna) però quan li va tocar el torn, ella va mostrar ostentosament i orgullosa la seua papereta amb un 'no' ben visible. Se cobria, així, l'esquena mentre despullava els que votaven 'sí'. Lo passat dijous, Albiach va aplaudir el retorn de Lluís Puig, oblidant-se que amb aquell gest deplorable de 2017 li havia obert la porta perquè marxés.
Esta repressió que ara comença a esfumar-se (també per als membres dels CDR acusats falsament de terrorisme en l'operació Judes, malgrat que alguns els bandegessen titllant-los de 'siete locos'), ha estat una tònica dominant al llarg de la nostra història com a país en la lluita per la seua llibertat. Lo fil que ha mantingut alçades institucions catalanes al llarg dels segles, és lo mateix fil que, inversament, ha teixit d'opressió i despotisme l'Estat espanyol. Al llarg del segle XX, dels 15 presidents que hem tingut al país (entre la Mancomunitat i la Generalitat), 11 han estat represaliats. Acabarem abans si esmentem los quatre que se n'han lliurat: Maragall, Montilla i Illa (curiosament, tots del PSC), a més d'Alfons Sala, l'espanyolista que el dictador Primo de Rivera va posar a dit al capdavant de la Mancomunitat (1924), pels seus mèrits anticatalanistes i que es va encarregar, ufanós, d'iniciar i culminar el desmantellament de la institució, lo 1925.
Al Parlament, ni que fos per un instant, hi va haver aquella tan reclamada i enyorada unitat independentista: partits i càrrecs diversos van rebre el conseller destituït pel 155 amb una gran ovació
Tot i això, dels 3 socialistes no reprimits per l'Estat, Maragall va ser apartat pels seus —per ser massa descentralitzador— i Montilla fins i tot va vore's obligat a parlar de "desafecció emocional" de Catalunya cap a Espanya, malgrat no ser gens susceptible de considerar-se'l nacionalista. Això mos dixa Salvador Illa com a únic president que encara no ha detectat la catalanofòbia dels colonitzadors —Santa Llúcia li conserve la vista— ni n'ha patit les conseqüències directament. Un cas aïllat i singular, fent més honor al seu cognom que al seu nom. Potser que li'n féssem memòria: presó, tortures, detencions, exili, repressió, inhabilitacions, persecució, juís i fins i tot un afusellament. Esta ha sigut la recepta de l'estat davant los anhels d'emancipació del poble català: intentar debilitar el moviment a base d'escapçar-ne els presidents; per no parlar de cops d'estat, violència i guerres per a suposadament restablir l'ordre que altres havien guanyat legítimament a les urnes. Ja ho va dir lo desembre del 2017 la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, digna hereva dels repressors, que el PP, amb l'article 155, havia "decabezado" els líders independentistes i que ara estaven "en liquidació".
Però no només decapiten los representants elegits democràticament sinó que també ataquen, potser més sibil·linament, lo nostre marc legal d'autogovern. Los catalans fa prop d'un segle que vivim sota normatives amb una forma incompleta i cisellada que no hem aprovat: los tres estatuts que s'han tirat endavant al llarg del segle XX (Núria, 1931; Sau, 1979, i Miravet, 2006) han estat retallats per instàncies espanyoles, polítiques i judicials, cosa que fa que, a dreta llei, mos estiguéssem regint contínuament per textos ribotejats. Davant de tal ignomínia que ha esguerrat tantes vides i somnis, la recepta continua sent la mateixa que va declamar Lluís Puig durant la seua intervenció l'esmentat dia del retorn a l'hemicicle: "Em declaro convençudament independentista". Puig també va voler citar Ventura Gassol per a començar el seu discurs: "Catalunya és eterna i cap poder de la terra no podrà destruir-la". Dos consellers de cultura a l'exili amb gairebé un segle de diferència. Lo fil de l'exili. La fi d'este exili. La reivindicació de la continuïtat de la lluita, la de la llibertat del nostre país. Este és lo camí: lo de la persistència en la defensa de la identitat i la consciència nacionals.