Quin espant al Camp Nou per acabar l'any. No hi ha res sobre la gespa que evoqui bon gust, determinació, virtuosisme, eficàcia. En Jan ho veu, que de babau no en té un pèl. De fa dies que s'adona que estem en un pou negre i és ben normal que estigui nerviós. Desesperat. Hi ha gent que s'engreixa en aquestes circumstàncies. És simptomàtic.

L'espectacle d'ahir justificava acabar les existències de Cristal per fer passar el tràngol i ofegar les penes, Jan. Bebe y olvídalo, per acabar rendit escoltant un bolero, cremant els últims cartutxos.

El Barça de Xavi ni de casualitat és millor que el de Koeman. Si continua així, allò de la dita de les segones parts escaurà al Jan com anell al dit.

I és una pena, perquè si hi ha un president que hagi sublimat el Barça és ell precisament. No es mereix aquesta desfeta. L’herència de Bartomeu era devastadora. Però aquest any tampoc sembla el de passar pàgina. El Jan avui sembla impotent per aixecar el llistó. Més aviat sembla que hi vulgui passar per sota. I no cal dir que anar flirtejant amb la idea rocambolesca de recuperar Messi no ajuda precisament a projectar un nou Barça.

Santa paciència la d’un barcelonisme que sembla resignat i que ha de trobar a la grada un escalf que a la gespa de l’Spotify brilla per la seva absència tot i les múltiples palanques per aixecar un projecte que ahir va tornar a quedar retratat sense remei

Anar a l'Spotify és una penitència. En un camp que no ha emanat mai la passió d'Anfield ni res de semblant, el millor és ara a la grada, amb diferència. Amb els timbalers alineats al Gol Nord tractant d'animar uns partits soporífers, mediocres de solemnitat. Almenys algú que sembla passar-s'ho bé. Incombustibles. Perquè ahir era per tirar els timbals al foc.

Amb els càntics, la parròquia sembla haver trobat la manera de fer-se passar l'avorriment per amenitzar l'estada. I sembla tan resignada que, malgrat el pitjor joc que es recordi, no treu ni un mocador blanc per protestar. Perquè damunt la gespa la insolvència és de tal magnitud que no hi ha per on agafar-ho. Potser per això encara es pretenia que el culpable d’aquest espectacle sòrdid al terreny de joc era el Mateu Lahoz, com a boc expiatori de tan poca esma. Una banda.

L'Espanyol va arribar un cop a l’àrea de Ter Stegen, suficient per forçar un penal i empatar. I mira que semblava una tarda rodona per mantenir la comèdia. Lluminosa, de sol radiant, per reivindicar-se els Ansu Fati i companyia. I més quan als quatre minuts ja guanyàvem. Un miratge. És impossible. O bé perquè Xavi no en sap més, o més aviat perquè el Barça té la plantilla més mediocre —malgrat seguir sent la més onerosa— que s’hagi pogut perpetrar. I un equip que no se sap a què juga, si és que juga a res més enllà d’anar reivindicant com un mantra l’estil Barça que ara ja és sinònim de joc inofensiu i vulgar. Anar-la tocant sense sentit i anar reivindicant una possessió tan estèril com infumable.

Ni els de la casa donen la talla ni els de fora —Lewandowski i Ter Stegen com a excepció— fan res que justifiqui el salari que perceben. Ni molt menys el que va costar fitxar-los. Dembélé és un frau. Ferran Torres, un endossament pornogràfic de Guardiola. Per alguna cosa ens el va encolomar. Com a cedit es podria entendre. Però és que el Manchester ens en va fer pagar les ganes. Més de mig centenar de milions. Ansu Fati podria ser titular només en aquest Espanyol inofensiu. Pedri i Gavi van fer ahir un partit indigne per tot el que se n’espera. Eric Garcia és una altra entabanada espectacular del mestre Guardiola per fer caixa al City i per ensorrar el Barça. El Busquets fa dies que hauria hagut de ser objecte d’un homenatge i si vol seguir fent caixa, que faci com l’Iniesta o que li pagui la festa algun emir. I el Jordi Alba que es faci expulsar a cada partit, es va jugar amb deu millor que amb onze, que deia l’Helenio Herrera.

Santa paciència la d’un barcelonisme que sembla resignat i que ha de trobar a la grada un escalf que a la gespa de l’Spotify brilla per la seva absència tot i les múltiples palanques per aixecar un projecte que ahir va tornar a quedar retratat sense remei. I si ni el Jan està per aixecar aquest desastre que Nostre Senyor ens agafi confessats aquest 2023.