Que el retorn de Puigdemont va ser un gest polític poc fèrtil ho demostra que ara com ara, un any després, només se'n pot parlar des del retorn mateix. No hi ha unes conseqüències polítiques que no puguin explicar-se sense parlar d’allò que va passar el 8 d’agost de l’any passat. No va suposar cap punt d’inflexió, el projecte de regionalització socialista ha continuat avançant imparable des d’aleshores. Dir això no ha de ser incompatible amb entendre’n la simbologia: el 8 d’agost de l’any passat es va produir una posada en escena que va evidenciar fins a quin punt Salvador Illa havia trucat el joc de la democràcia per a ser-ne guanyador. Fins al punt de perseguir el seu adversari polític, concretament. Així i tot, més enllà del valor simbòlic que el partit de Puigdemont encara ara pretén magnificar per convertir posada en escena en victòria política, el país i el moviment independentista no van poder recollir cap fruit d’aquell retorn fugaç.
Un any després, el 8 d’agost del 2024 es revela més estèril que mai. M’avindria a dir, fins i tot, que a llarg termini ha jugat una mala passada al moviment independentista —o al que queda del moviment independentista. Puigdemont —com Junqueras— encara és vas sentimental de l’octubre del disset i encara representa la ferida oberta al cor de l’Estat espanyol: Puigdemont encara és el record viu que allò que el relat pacificador espanyol malda per esborrar va succeir. Precisament perquè això és així, posar la seva figura al servei de gests estèrils —instigats per un càlcul electoral barroer— és desdibuixar-ne i rebaixar-ne el valor simbòlic que encara el fa rellevant políticament. I que encara contribueix a orientar un conflicte nacional amb un moviment independentista desmobilitzat, en certa manera, per aquest buidatge autoinfligit conseqüència de la reculada de la classe política.
Junts, encara ara, no pot oferir gaire cosa més que Carles Puigdemont, i n’allargassa la figura per a fer-lo arribar a tot arreu
Posant el seu capital intangible al servei d’interessos electorals sense cap perspectiva a llarg termini, en realitat, Puigdemont es desprèn d’aquest capital. Això és el que va passar ara fa un any amb el retorn fugaç, però també és el que va passar quan va anunciar ell mateix el pacte amb el PSOE com un acord històric per dotar-lo d’una transcendència per a l’alliberament nacional que no tenia aleshores i que, vistos els resultats, tampoc no té avui. Però Junts, encara ara, no pot oferir gaire cosa més que Carles Puigdemont, i n’allargassa la figura per a fer-lo arribar a tot arreu, per a justificar qualsevol moviment polític. Aquest allargassament també explica que l’entorn del president Puigdemont —l’entorn polític, sobretot— s’hagi prestat a exposar i a explicar a la premsa —via llibres, via el que sigui— l’entrellat que va ser la clau de l’“èxit” d’aquell 8 d’agost.
Durant un any hem assistit —alguns més perplexos que d’altres— a un exercici de revelació pornogràfica de tots i cadascun dels passos que es van seguir perquè Carles Puigdemont pogués aparèixer i desaparèixer a Arc de Triomf aquell agost. Això és una mostra que aquell retorn ja no es va concebre com un moviment polític fecund —amb una mirada llargterminista, entenent que Puigdemont és causa i conseqüència d’un conflicte polític que el transcendeix— que pogués servir a altres exiliats en un escenari futur. També és una mostra que l’entorn polític del president prioritza la marca de partit per sobre del valor simbòlic que una part gens negligible dels catalans encara atorga al president a l’exili, fins i tot quan aquest buidatge, aquest desgast, a la llarga se’ls pot girar en contra electoralment. I que els manca cultura antirepressiva, o un veritable enteniment de fins a quin punt l’Estat espanyol està disposat a arribar per a barrar el pas als catalans. Sembla mentida. Un any després, aquella aparició ha esdevingut una anècdota sense beneficis aparents per a ningú. I fins i tot ha estat un desservei per a la causa independentista. Fer pam i pipa a l’Estat espanyol fa trempar els cunyats, però no ens acosta a cap idea de llibertat que ens garanteixi la supervivència. Potser l’aprenentatge que cal fer-ne és aquest.