Com en el vell acudit del pagès que va per la via, veu venir de cara el tren que xiula perquè es faci a un costat per no atropellar-lo i reacciona advertint al comboi que ja es pot apartar si no vol rebre. El Tribunal Suprem ha dit al tren que li ve de cara des de la justícia europea que pot xiular i dictar les sentències que vulgui, que qui s'ha d'apartar és Europa.
Vistes les interlocutòries del Suprem denegant a Oriol Junqueras qualsevol possibilitat de ser eurodiputat, queda clar que, per Manuel Marchena, tots aquells que li porten la contrària fan coses "innovadores" o demanen coses "insòlites"; totes dues són categories que, almenys en el dret en què servidor es va doctorar, no tenen contingut jurídic i sí que resulten "innovadores" i "insòlites" en una interlocutòria judicial, en el sentit literal d'ambdues expressions. La sorpresa de la interlocutòria davant del que considera que seria un "atípic exercici de funcions concertades entre aquesta sala i el Parlament Europeu" respecte a la demanda de facilitar l'accés a l'acta, ho diu tot sobre com l'alt tribunal malinterpreta les relacions amb el legislatiu i el seu limitat coneixement respecte a com funciona la UE.
No és, en canvi, cap sorpresa que el president de la sala segona del TS s'hagi mantingut en el criteri que ha defensat des de fa anys, d'acord amb el qual l'elecció com a representant legislatiu sobrevinguda després de l'obertura del judici oral eximeix el Suprem de la necessitat de demanar cap suplicatori. Resulta més cridaner que cap dels seus sis companys de sala no hagi tingut res a dir en una decisió tan complexa i plena de matisos jurídics; per no parlar de la implicació que pot generar en el futur per al prestigi institucional del mateix Suprem, ja rebolcat unes quantes vegades en l'àmbit continental. Primer en una justícia alliberada de les pressions i l'entorn polític espanyol. Pot ser que ara també davant d'una Eurocambra que, tot i que accepta la decisió de la JEC i el Suprem, pel que vindrà, reconeix a Junqueras la condició d'eurodiputat fins al 3 de gener del 2020; és a dir, era eurodiputat quan va ser sentenciat i, per tant, tenia immunitat; la justícia europea ho resoldrà.
La confusió entre immunitat i impunitat únicament existeix en la ment de Manuel Marchena, els seus col·legues de sala i la dreta més enfurismada
Resulta jurídicament indecent utilitzar una sentència que no s'hauria d'haver dictat fins a conèixer la posició del Tribunal Europeu per invalidar els efectes de la decisió de Luxemburg i fer com si no existís. No es fa justícia si les seves decisions queden sense efecte. No es pren nota de les sentències per aplicar-les quan convingui o hi hagi ocasió. Les sentències s'han de complir. Oriol Junqueras està complint la seva, íntegra i sense excuses ni suposicions per deixar-la sense efecte. El Suprem hauria de fer el mateix amb el pronunciament del TJUE.
Si tan segurs estan Marchena i els seus col·legues magistrats que Junqueras no podia ser eurodiputat perquè va adquirir tal condició amb el judici oral ja rematat i ni és procedent reconèixer-li la immunitat ni sol·licitar cap suplicatori, la consulta al Tribunal Europeu només s'entén des de l'òptica de qui busca que li donin la raó i està segur que l'hi concediran. De la mateixa manera que entestar-se en la tesi que manté tota la validesa una sentència dictada contra un eurodiputat contra el qual no podia dictar-se sense suspendre abans la seva immunitat, només s'entén des de la lògica d'algú a qui ja únicament li importa tenir raó; costi el que costi i li costi a qui li costi.
La confusió entre immunitat i impunitat únicament existeix en la ment de Manuel Marchena, els seus col·legues de sala i la dreta més enfurismada. Ningú amb coneixements i criteri ha defensat que la immunitat parlamentària eximeixi de les responsabilitats penals o impedeixi jutjar i condemnar un parlamentari. El que sí que se'ls ha dit és que el Suprem ha sentenciat Junqueras violentant els seus drets com a parlamentari i que ha de reparar aquest dany. Se'n diu justícia.