Hores abans de la cita entre el president Sánchez ―un mes a la Moncloa i ni una roda de premsa― i el president Torra sembla que van pujant les expectatives, aquest element tan volàtil i explosiu que, en política, convé gestionar amb molt de compte si no es vol que acabi esclatant a les mans. Fa una setmana les apostes pronosticaven una reunió protocol·lària que serviria per a, almenys, restablir una mínima via de comunicació institucional per començar a treballar. Avui, després de l'acostament dels presos i la confusa i agitada negociació per tirar endavant el decret per renovar RTVE, les expectatives s'han disparat; alguns ja esperen fins i tot resultats concrets i avenços significatius en transferències, o fins i tot de cara a un hipotètic referèndum pactat.

El govern espanyol intentava treure el màxim benefici polític a l'acostament dels presos catalans mentre intenta minimitzar els costos. A Madrid ho venia com un mer resultat legal, per treure's de sobre la pressió inquisitorial de PP i Ciutadans, mentre a Catalunya ho presentava com un gest polític que hauria de definir la trobada amb la posada en escena que la Moncloa havia dissenyat per a la cita. Moncloa apostava clarament per aquest tipus de cimeres polítiques que bé podríem denominar "model Tenorio", consistents en la recreació d'una escena d'amor com aquella del mític balcó del Juan Tenorio de Zorrilla, on tot es torna sublims paraules i gestos efusius.

El que havia de ser una reunió inspirada pel model Tenorio, boniques paraules i gestos per iniciar el festeig i el romanç, ara corre un seriós risc d'acabar com Romeu i Julieta

Des del Govern s'havia tractat d'evidenciar la contradicció del govern central, recalcant que els acostaments no suposaven un gest que mereixés resposta política i que, en tot cas, seríem davant d'un gest purament administratiu que no conferia més dret que millorar la cortesia de la cita. Si volia una escena a l'estil Tenorio, Pedro Sánchez s'hauria d'haver mullat més.

En aquestes estàvem quan va entrar en escena el desastre polític de la negociació per renovar provisionalment RTVE. Apressat per la necessitat d'evitar una estrepitosa derrota parlamentària, el PSOE ha admès solemnitzar l'obvietat i reconèixer que es parlarà d'allò que ambdós presidents vulguin, referèndum inclòs. Apressats per la necessitat de presentar algun resultat després del seu suport a la moció de censura, ERC n'ha tingut prou amb aquesta solemnització de l'obvietat per donar a entendre que es parlarà del referèndum sense un no per endavant.

El resultat final és una paradoxa bastant freqüent en política i recurrent en el cas de Catalunya: tots semblen parlar del mateix però en realitat estan dient exactament el contrari. El que havia de ser una reunió inspirada pel model Tenorio, boniques paraules i gestos per iniciar el festeig i el romanç, ara corre seriós risc d'acabar com Romeu i Julieta: ambdós s'estimaven amb bogeria, és cert, però es van comunicar malament i es van coordinar encara pitjor.