Això es mou. Encara que no ho sembli, tot i això, es mou, que diria Galileu. La fallida sessió d'investidura de Jordi Turull, convocada enmig de l'habitual rebombori d'una oposició que ha convertit l'escàndol en normalitat i ha fet d'adoptar l'actitud d'una sobreactuada "drama queen" un estil, ha aclarit el camí molt més del que pugui semblar.
Malgrat l'afany de tornar a bloquejar-lo per part del jutge Pablo Llarena, el Tribunal Suprem i aquestes interlocutòries que, d'aquí a uns anys, figuraran en l'antologia dels malsons jurídics, la política avança a Catalunya. Qui sap on seríem ja i com aniríem de ràpid sense el pesat llast dels manifestos excessos d'una instrucció penal basada en meres suposicions, prejudicis i una selecció perversa de fets purament circumstancials. Tard o d'hora l'abús de la presó anirà contra el jutge Llarena.
La primera gran novetat política rau que el rellotge per fi està corrent. El bucle ja no pot allargar-se més. Els dies per arribar a acords i formar govern estan comptats i passen molt més ràpid del que pot semblar. Els diferents jugadors ja no poden asseure's a esperar pacientment que els altres descobreixin els seus triomfs i les seves catxes. Ara no queda cap altre remei que jugar cada un la seva mà.
La segona gran novetat és que, ara, ja no li surten els números a ningú, tampoc als nacionalistes. La majoria nacionalista ni s'ha renovat, ni està assegurada. Des d'avui, es negocia tenint sobre la taula la certesa del divorci. La CUP no ha anat a prendre l'aire, se n'ha anat a l'oposició donant per rematat el procés.
L'abstenció de la CUP representa el primer aflorament d'un dilema estratègic: qui creu que la prioritat és recuperar les institucions per poder recuperar l'acció institucional i qui creu que la millor opció és continuar forçant l'Estat
La ruptura cupaire deu molt a les limitacions imposades pels excessos judicials a l'hora de buscar candidat a president. Però la raó principal s'ha de buscar, per una vegada, en els programes i no en les persones. L'abstenció de la CUP representa el primer aflorament d'un dilema estratègic, assenyalat aquí en diverses ocasions: qui creu que la prioritat és recuperar les institucions per poder recuperar l'acció institucional i qui creu que la millor opció és continuar forçant l'Estat fins que no li quedi més remei que negociar.
La tercera gran novetat rau en la constatació evident que no existeix alternativa a la proposta nacionalista. A Catalunya o hi ha govern nacionalista o no hi ha govern, i des d'ahir resulta cada vegada més patètic escoltar PP, PSOE o Ciutadans culpar els nacionalistes de la seva incapacitat per formar el que ells mateixos anomenen una "alternativa constitucionalista".
La quarta novetat l'aporta que la candidata del partit més votat, Inés Arrimadas per Ciutadans, ja no té excusa per no intentar la investidura. El rellotge està corrent i als altres tampoc no els surten els números, així que li correspon l'obligació d'intentar-ho. O ho fa, o demostrarà davant dels seus votants que la victòria de la formació taronja que tant reivindiquen no ha servit absolutament per a res.