La política ibèrica ha donat grans oradors i dialèctics. Gent que sabia com defensar la seva raó i desmuntar l'argument del contrari amb intel·ligència, rigor, sagacitat i ironia. Per defensar amb fermesa i contundència les seves idees i les seves propostes no necessitaven desqualificar l'altre recitant un santoral d'adjectius degradats a ultratges, delectar-se en l'insult i la desqualificació, cridar-la i repetir-la en veu alta com si això els produís una satisfacció que voregés el plaer sexual.

Aquests són mals temps per als Salmerón, Pi i Margall, Canalejas, Azaña o Concepción Arenal. Avui ses senyories només semblen capaces d'elegir entre les serradures i els fems a l'hora de practicar la política: o les serradures d'un discurs fiat a la idea que una mentida, o una estupidesa, o una barbaritat, repetides mil vegades, acaben sent la veritat, o els fems del greuge desbocat i l'ofensa a discreció.

S'imposen aquells que només saben insultar, encara que ni això saben fer perquè insultar com cal és un art que només els més grans l'arriben a dominar. La violència verbal s'ha convertit en normalitat en els parlaments, en les tertúlies i en els mitjans. Igual que la comèdia de fer-se l'ofès i muntar un espectacle a l'estil "Drama Queen" després d'haver descarregat des de l'escó o des del faristol una altisonant col·lecció d'epítets i menyspreus contra tots aquells que no pensin com l'indignat.

El rival polític s'ha convertit en algú que ha de ser assenyalat, desqualificat, ultratjat, humiliat, imputat, acusat, condemnat i, si és possible, empresonat

El rival polític, o simplement el discrepant, s'ha convertit en algú que ha de ser assenyalat, desqualificat, ultratjat, humiliat, imputat, acusat, condemnat i, si és possible, empresonat. Les tribunes s'han omplert de venedors de fum i xarlatans de taverna i tertulians d'un reality show. Mai no hem tingut tants exemples en actiu que, com bé va dir Winston Churchill, un fanàtic és algú que no pot canviar d'opinió i no vol canviar de tema.

Encara més depriment resulta l'acalorat debat subsegüent que s'instal·la entre opinants i audiències provant de discernir qui havia insultat més, millor, amb més raó, amb més enginy o amb més sentit d'espectacle. La conversa pública és un insultòmetre interminable on tots ens dediquem a treure targetes vermelles i polsar botons per puntuar els escarnis d'uns i d'altres. I si alguna cosa ens ensenya la història és que, quan el debat públic s'omple de fang, els únics beneficiats són els porcs.

Si entre ses senyories encara en queda algun o alguna que cregui que la seva feina consisteix a dignificar la política, que la seva responsabilitat resideix a portar amb integritat l'exigent compromís de representar-nos i que no ens mereixem que ens tractin com si fóssim una xusma ignorant i fàcilment excitable, ara és el moment de fer un pas endavant i deixar d'estar callat. És temps que algú ofereixi alguna cosa millor que serradures o fems, encara que li surti car.