La soferta heroïna grega Penèlope desteixia de nit el que teixia durant el dia per no haver d'escollir entre els seus pretendents mentre esperava el retorn del seu estimat Ulisses, embarcat a la cerca de fama i fortuna i no tan pendent de tornar al costat de la seva estimada per conciliar la vida laboral i familiar com de triomfar en la seva carrera professional com a heroi clàssic. Aquesta síndrome d'espera contínua, sense capacitat de prendre cap resolució mentre només passa el temps, s'anomena "complex de Penèlope" i una cosa semblant pot ser que li estigui passant al nacionalisme català.

JuntsxCat, ERC i la CUP desteixeixen de nit amb afany allò que tan laboriosament arriben a teixir durant el dia mentre uns esperen el retorn de l'heroi errant, d'altres anhelen la confirmació definitiva de la seva mort política, alguns ja tenen preparat el seu discurs d'agraïment i presa de possessió, molts esperen un miracle i uns quants ni tan sols no saben gaire bé què esperen exactament.

Ningú no sembla tenir clar si l'urgent i el prioritari passa per recuperar l'autogovern, o per formar un govern que pugui governar, o per seguir endavant amb la República, o per trobar un president que pugui presidir, o per inventar un encaix honorable per a Carles Puigdemont, o per induir el president i Toni Comín a renunciar a les seves actes de diputats per facilitar una majoria operativa, o per alliberar els presos de la seva injusta i injustificable presó... La dispersió s'ha tornat tan absoluta que ja no sap ningú, o si ho sap s'ho calla, què és el més urgent i com hauria d'anar l'ordre de prioritats.

JuntsxCat, ERC i la CUP desteixeixen de nit amb afany allò que tan laboriosament arriben a teixir durant el dia mentre uns esperen el retorn de l'heroi errant

El nacionalisme català s'hauria de parar un moment a aclarir, sense complexos i sense tacticismes, les seves prioritats. Sempre resulta preferible aturar-se que no continuar fent voltes, es perd molt menys temps i s'aconsegueixen millors resultats. El bloqueig actual només té un guanyador: el govern d'Espanya.

Si el nacionalisme creu que Mariano Rajoy acabarà movent fitxa perquè està incòmode amb l'actual situació i compta les hores per treure's de sobre l'aplicació del 155, s'equivoca per complet. En una guerra de desgast i espera, Rajoy resulta invencible; ho ha demostrat àmpliament. Pot esperar el temps que faci falta en l'actual situació mentre prorroga els pressupostos, desgasta Ciutadans per la seva inutilitat com a força més votada a Catalunya, alimenta la guerra psicològica nacionalista i endossa tota la factura jurídica i política al Tribunal Suprem.

Que el jutge Pablo Llanera hagi obert de manera injustificable la capsa de Pandora de denegar a Jordi Sànchez l'exercici del dret fonamental de sufragi, inviolable sense que existeixi sentència condemnatòria, inicia una via penal i constitucional per al nacionalisme que acabarà, inexorablement, en la nul·litat de tot el procediment. Però això no succeirà demà, ni soluciona res avui.