Ja és oficial. L'estratègia socialista es decanta per anar a buscar el vot que se li escapa a doll a Ciutadans. Ara Catalunya és Espanya i Espanya és Catalunya, així que no cal parlar d'una en concret perquè quan els socialistes parlen d'Espanya, parlen de Catalunya, de la noblesa de la seva gent, la bellesa dels seus paisatges o com de bona que és la seva gastronomia.

En les 110 mesures presentades per Pedro Sánchez hi va haver lloc per finançar la sanitat bucodental, però es van quedar sense paper per parlar de què fer amb la sobirania, el model d'Estat o aquesta Constitució que cau de pur cansament. El primer dona vots, el segon en costa; diuen els experts. Guanyar eleccions s'ha convertit en la finalitat. Avui governar és només un mer instrument. Per a la història universal del cinisme queda la resposta del ministre José Luis Ábalos a la més que assenyada reflexió de Miquel Iceta, l'únic socialista que encara parla de Catalunya, sobre la necessitat de donar una resposta política si hi ha una demanda d'independència clarament majoritària: "El company Iceta és molt donat a fer reflexions, però en aquest context de confrontació electoral, resulta inapropiat". El sentit d'estat està out.

La lluita caïnita a la dreta ha permès als socialistes variar el seu relat i modificar l'agenda sense gairebé cost o esforç

L'omertà socialista sobre Catalunya és una gentilesa que el candidat Sánchez hauria d'agrair a Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal. Estan tan ocupats barallant-se per veure qui arriba segon i qui té la bandera d'Espanya més gran, amb un estil i dialèctica que no desentonarien en un puticlub de matinada, que han perdut per complet el que fins aquesta setmana constituïa el seu avantatge més gran: el control de l'agenda. La lluita caïnita a la dreta ha permès als socialistes variar el seu relat i modificar l'agenda sense gairebé cost o esforç.

En aquest gir també ha ajudat, i molt, un judici al procés que s'ha convertit en un relat inconnex, atrabiliari i contradictori de manifestacions, protestes i mobilitzacions ordinàries on l'únic que queda clar és que ni hi havia pla de rebel·lió, ni estrategs movent les masses com a un exèrcit.

Tan descarat ha estat l'ensorrament probatori de l'acusació que fins i tot el president del tribunal, Manuel Marchena, ha hagut d'intervenir per recordar a un tinent de la guàrdia civil, protegit per la presumpció de veracitat dels testimonis dels agents de l'autoritat, que no podia contestar amb precisió absoluta a la fiscalia i marejar les defenses amb oblits i imprecisions; que això a Espanya és delicte i té un nom: fals testimoni.