No han passat ni tres dies des de la convocatòria electoral en diferit del president Torra i ja hem hagut de trampejar una crisi de govern i passar un ensurt a la coalició. A mig Govern se li va notar que no li va agradar gaire assabentar-se per la premsa que anaven a eleccions però ja es veurà quan i per què eren uns deslleials. Que el president que convoca uns comicis sense data afirmi que el millor i el més responsable és esperar tenir aprovat el pressupost que haurà d'executar qui els guanyi, representa un cliffhanger que prova la inventiva i la capacitat de suspens dels guionistes del procés; potser en el següent episodi ens descobreixin que els pressupostos són els pares.
L'intent de Pedro Sánchez d'arrabassar-li el control dels temps i la iniciativa al president, suspenent fins a nou avís la taula de diàleg entre governs, va ensopegar amb el fred intens que van haver de sentir a Esquerra en veure's tan a la intempèrie. Que l'anunci de la Moncloa fos unilateral diu molt dels qui tant condemnen l'unilateralisme dels altres, però acredita bastant poc les habilitats polítiques dels genis que s'afirma que habiten als seus despatxos. Que Gabriel Rufián hagués de fer de Miguel Strogoff, cavalcant a tota pastilla per l'estepa de la Castellana fins al complex presidencial, per portar-los la informació bona i treure'ls "del seu error" sembla tan melodramàtic com tendre.
No sé a vostès, però a mi em sembla difícilment sostenible aquesta espera de mesos fins a unes eleccions a atac de cor cada 48 hores. No hi ha país o actualitat que pugui resistir semblant ritme d'intriga i una taxa de disbarat tan gran. ERC i JxCat ja semblen un d'aquests matrimonis que només manté unit la hipoteca. Com més es prolongui aquesta convivència forçada per motius purament tàctics i oportunistes, més rude s'anirà fent el tracte i més s'emmetzinaran els sentiments i la relació.
Com més aviat millor se separin i es voti, millor per a tothom, també per a ells. Aquest remake en temps real de La Guerra dels Rose, amb republicans i neoconvergents fent-se la vida impossible a l'estil Michael Douglas i Kathleen Turner, únicament pot acabar en tragèdia, després de múltiples escenes de comèdia, com a la pel·lícula.