Més que Boris Johnson, qui realment ha arrasat en les eleccions britàniques ha estat el cansament. A Johnson l'han votat els seus i els creients més ferms del Brexit que, el 2017, van abandonar Theresa May perquè no es refiaven de la seva fe de conversa. Però la victòria l'hi ha concedit l'esgotament dels altres votants, especialment laboristes i liberals. Ni Jeremy Corbyn ni Jo Swinson no han sabut liderar amb intel·ligència i representar amb convicció els partidaris de quedar-se a la UE, o simplement dels escèptics davant dels miracles anunciats amb el Brexit.
Els conservadors han aconseguit mobilitzar més vot (+6,1%, dades BBC) als districtes que al seu dia van donar suport amb força a l'opció de l'exit, que votants han perdut (-2,9%, dades BBC) als districtes que van optar pel remain. Els laboristes han perdut suports en tots dos, entre brexiters (-10,4%, dades BBC) i remainers (-6,4%, dades BBC). A Corbyn no li ha pesat un programa electoral que, fa vint anys, hauria estat qualificat de pura socialdemocràcia i avui cau demonitzat com a "marxista" i d'"extrema esquerra". L'ha perjudicat haver esgotat i cansat els seus votants amb la seva vacil·lant posició i constants ambigüitats sobre què fer amb el Brexit.
Uns volien Brexit tant sí com no i els altres únicament volien que tot acabés d'una vegada. Ha guanyat qui ha promès fer-ho més ràpid
La derrota en districtes del nord d'Anglaterra, blindats als laboristes des de les salvatges polítiques de reconversió industrial implementades per Margaret Thatcher, simbolitza el tedi d'un electorat laborista atrapat entre el Brexit i les amenaces d'un incert futur econòmic que els pot tornar als terribles anys vuitanta. Els qui s'han cregut que Boris Johnson té un pla de veritat per al "get Brexit done", han anat a votar. Els qui no sabien o dubtaven si Corbyn tenia efectivament un pla, s'han quedat a casa o han buscat refugi en un altre port.
Els liberals han pujat en districtes brexiters i remainers amb el seu discurs temperadament europeu (2,6% i 1,7%, dades BBC), però sembla haver pesat més la lògica bipartidista del vot útil que l'opció amb possibilitats reals de governar, a dreta o a esquerra. Una vegada més, la victòria tory es concentra a Anglaterra i el converteix cada vegada més en un partit anglès. A Gal·les i Escòcia el cansament dels votants no afins al Brexit s'ha refugiat en el Partit de Gal·les i, sobretot, en els nacionalistes escocesos, beneficiats doblement pel vot útil en tractar-se també d'un partit de govern al seu país.
Boris Johnson ha guanyat amb majoria absoluta sumant tot just 300.000 vots més que els que a Theresa May no li van bastar el 2017. Ho ha fet prometent dedicar a la sanitat els mateixos bilions que prometia estalviar amb la sortida de la UE i va negar l'endemà del referèndum, anunciant 40 nous hospitals per al 2030 quan només n'hi ha previstos sis fins al 2025, declarant-se contrari a les mateixes polítiques d'austeritat que va practicar i va defensar com a membre del govern conservador, o prometent xifres de despesa pública que, quan les comprometen els laboristes, li semblen pur marxisme. No sembla que res d'això hagi importat massa. Uns volien Brexit tant sí com no i els altres únicament volien que tot acabés d'una vegada. Ha guanyat qui ha promès fer-ho més ràpid. Una lliçó que convé no oblidar.