Fa temps, a començaments d'aquest 2025, el president del govern espanyol va llançar un debat que va quedar com a poma de la discòrdia, però que, aparentment, va perdre embranzida. Aparentment, ho va dir al Fòrum de Davos. Pedro va confessar que volia acabar amb l'anonimat a xarxes socials. Va plantejar llavors que els comptes dels usuaris a internet estiguessin vinculats a un document d'identitat digital.
I he de reconèixer que em va semblar molt bé que ho digués, encara que soc molt conscient de l'absurd debat que es generarà, i com ja està passant, de les falses guerres que es promouran per empènyer l'opinió pública. No crec que sigui necessari fer tant soroll, ni tant mal en algun cas, per venir a dir al personal que, igual que passa al pla real, hem de poder ser identificables en cas de ser necessari. I això no significa trencar amb cap presumpció d'innocència, ni deixar de ser tan lliure (o tan poc lliure) com ho som en el nostre dia a dia "material".
De la mateixa manera que se suposa no hem d'anar pel carrer insultant, agredint, assetjant, ni pretenent destrossar la feina de la gent, se suposa que és com ens hauríem de comportar al món digital. Però fins ara, alguns han volgut entendre que, per la seva pròpia seguretat, el més intel·ligent era passar desapercebuts, ocultant la seva identitat real, i participant en la vida de la comunicació de la xarxa jugant a no destapar-se.
Té lògica i té sentit, ja que existint aquesta possibilitat, és perfectament comprensible que hi hagi qui l'elegeixi. I davant de la llibertat, la possibilitat d'utilitzar-la malament, és a dir, comportar-se de manera nefasta al món digital, de la mateixa manera que hi ha qui elegeix fer-ho malament també al món material. Per això hi ha qui es fa passar per una altra persona, o s'aprofita del seu anonimat per atacar altres, fent i dient coses que, en cas d'haver d'anar amb el seu propi nom per davant, no farien.
Les xarxes socials poden ser una font d'informació útil. Un lloc on accedir a persones que, d'una altra manera, serien gairebé inaccessibles. Ens permeten sortir al món, conèixer informació en directe i fer la nostra pròpia composició d'un fet, abordant-lo amb fonts més o menys directes. Però també suposa una exposició de la nostra manera de pensar, un espai en el qual podem sentir-nos vulnerables, atacats i, arribat el cas, fins i tot destrossats. Cal anar amb molt de compte a les xarxes. I per això és un tema que requereix ser abordat amb moltíssim rigor, sobretot, entre els més joves.
La quantitat de problemes de salut mental que està generant l'enganxament a la pantalla, l'ús de filtres per emmascarar els veritables rostres, la promoció de solitud, de sentiments d'aïllament, de distorsió de la realitat, són ja una plaga. Hem passat del perill de la "capsa ximple" a l'abisme de les pantalles que absorbeixen el temps dels nostres fills i els programen amb gran eficàcia.
Des d'aquella declaració de Sánchez van ser molts "progres" els que van dir que abandonaven la xarxa social X. Porque Elon Musk és un fatxa i perquè havia convertit allò de Twitter en un camp de batalla. Com si el PSOE, Podemos i companyia no haguessin contribuït a generar campanyes d'odi, assetjament i desinformació des que van posar un dit a l'ocellet. Potser el que va passar va ser que en aquells moments tot just aterrava Trump, i alguns van córrer a salvar (o almenys intentar-ho) les seves natges, com va ser el cas de Zuckerberg, qui per aquells dies va reconèixer haver censurat sense ordre ni concert a Facebook, i va encasquetar el mort de la censura totalitària i sense sentit als verificadors, als quals va acusar d'estar massa polititzats. Van ser els temps d'haver de recollir cable i reconèixer que se'ls havia escapat de les mans això de censurar, silenciar, perseguir i turmentar a qui no combregàvem amb el discurs woke totalitari. I és clar, Elon Musk va arribar prometent acabar amb la censura, per a clatellot de Mark Zuckerberg i els seus amics els verificadors.
És fonamental assumir responsabilitat a les xarxes, de la mateixa manera que s'ha d'assumir en les expressions públiques de les nostres opinions. De la mateixa manera que sabem que tots mereixem respecte, tant fora com dins de les xarxes
En aquell moment va ser quan aquests que se sentien protegits per les xarxes, els que feien política a cop d'etiqueta, es van veure debilitats i van sortir corrents de Twitter. Deien que se n'anaven a una altra xarxa, però sembla que no va acabar de quallar, i per com de grossa l'han continuat fent alguns a X, sembla que no han marxat del tot. Els perfils anònims, aquests que no donen la cara, però que insulten, assetgen i difamen, promovent cancel·lacions es van quedar per actuar més dur, encara, que abans.
I la guerra entre suposats bàndols es va desencadenar en alguns grups de suposada esquerra i suposada dreta. El tema ha anat agafant embranzida, fins que en les últimes setmanes s'ha produït el "destapament", d'alguns comptes, amb molts seguidors, que s'han anat fent forts a xarxes com X. Algunes difonen discursos que semblen ser de dreta, o extrema dreta com s'anomena ara; i d'altres se suposa que van de progres i progres wokes.
La qüestió és que ara han passat de pantalla i juguen a destapar les seves identitats reals, esquitxant també en els seus destapaments els seus familiars, fent-se públics domicilis, llocs de treball, i parts íntimes de la vida de les persones que no haurien de ser exposades per tercers sense el seu consentiment. Per molt fatxes o molt vermells que siguin. El cridaner i sorprenent és observar que en aquestes guerres de tuitaires participen ministres com el senyor Óscar Puente o Irene Montero, o exvicepresidents com Pablo Iglesias, entre d'altres.
Sobre l'anonimat a xarxes recomano la interessantíssima lectura de l'últim llibre d'Alex Grijelmo, La perversió de l'anonimat (Taurus). Aquest periodista descriu de manera magistral els diferents aspectes de l'anonimat, les possibilitats que presenta davant de situacions justificades per les quals la identitat pot suposar un obstacle per aconseguir finalitats positives; i, també, els perills que reporta el fet de no limitar l'actuació potencialment impune de qui no dona la cara.
Planteja Grijelmo opcions interessants com la que consistiria un registre a internet, que ens permeti operar utilitzant pseudònims cap als altres usuaris però que, en cas de ser necessari, pugui servir per comunicar amb la persona real que és darrere del registre. Bàsicament, un nombre de DNI a les xarxes.
Entenc qui consideri que això és "perdre llibertat", tanmateix, quan un no té intenció de posar en perill cap bé ni dret fonamental de tercers, no hauria de tenir por d'expressar-se. Exactament igual com s'opera en la vida real del dia a dia. És fonamental assumir responsabilitat a les xarxes, de la mateixa manera que s'ha d'assumir en les expressions públiques de les nostres opinions. De la mateixa manera que sabem que tots mereixem respecte, tant fos com dins de les xarxes.
El debat que observo aquests dies no em sembla, de moment, profund. No es presenten alternatives sobre la taula, i bé sembla que el govern espanyol pretén promoure i forçar una sèrie de mesures a conseqüència de batalles i atacs que van massa lluny. Una vegada més exposar-nos davant de la gravetat potencial perquè entenguem els riscos existents. Esperar massa temps, quan anar amb compte és necessari des que comencem a operar al món digital. Sembla mentida que alguns com el president espanyol s'omplin la boca de les meravelles del nou món tecnològic i siguin incapaços de plantejar sobre la taula mesures innovadores alhora que senzilles per posar fre als delictes informàtics que es cometen cada dia: des d'assetjament escolar, a violència, abusos infantils, pederàstia, compravenda d'òrgans i una infinitat de barbaritats les quals les bones persones no són capaces ni tan sols imaginar.
Necessitem legislació específica que reguli amb claredat l'espai que compartim a les xarxes: tant drets, que han de ser garantits i protegits, com deures i límits, que també necessiten ser establerts i protegits.