Abans que l’1-O segellés l’enganyifa del procés, la CUP ens havia repetit manta vegada que la independència seria una qüestió de resistència subjectiva i musculatura moral: “tot allò personal és polític”, recordaven sovint els cupaires, i el mantra no transcendia únicament en l’àmbit de la sexualitat o l’impost de successions, sinó també en advertir els camarades (encertadament, al meu entendre) que la secessió només triomfaria comandada per una elit de polítics que s’atrevís a sacrificar les engrunes de benestar regatejades per l’autonomisme amb tal d’assumir els riscos i el guany de viure en llibertat. Conseqüentment, servidor o quisvulla hauria de valorar el retorn d’Anna Gabriel al Suprem per posar-se a disposició del jutge Llarena com un afer superior a la seva intenció d’aclarir la pròpia situació processal o de garantir-se la llibertat de moviments per Europa.

Caldria, en primer terme, recordar que l’arribada d’Anna Gabriel al Suprem contradiu expressament el jurament de la cupaire en marxar de Catalunya de no posar mai peu al tribunal enemic, un acte (passar revista primer a Madrid, com va fer Tarradellas) que no només implica acatar la judicatura espanyola, sinó tractar el nostre país de segon plat. La cupaire, per tant, hauria caigut en el mateix pou de cinisme esquerrovergent que la seva militància es dedicà a escarnir amb gran entusiasme, sumant-hi un factor que hi posa unes unces més de galta dura: malgrat haver alliçonat tot déu com els paladins de la desobediència, cap alt càrrec ni diputat de la CUP ha passat ni un sol dia a la presó. Però sabem que l’ètica cupaire, si em permeteu el verset heteropatriarcal, muta d’accento e di pensiero com els límits de mandat que Eulàlia Reguant i Mireia Vehí s’han passat per la xona.

L’incògnit faria un gran servei a la política catalana; ens faria sentir una mica menys imbècils d’haver confiat en tants dempeus que acaben de genollons

Gabriel cardà el camp de Catalunya sense que existís cap ordre europea o internacional d’arrest contra ella, car el seu presumpte delicte de desobediència no comportava cap pena de presó, sinó una multa de fins a dotze mesos i una inhabilitació per càrrec públic de dos anys. En definitiva, per dir-ho ras i curt; Anna Gabriel va marxar del país perquè va donar-li la gana, i el conte xino segons el qual escampava la boira per internacionalitzar el conflicte català i l’exili s’ha fos com un gelat al sol. Des de Suïssa, l’Anna ha professat un silenci pràcticament conventual i de la pervivència del seu activisme (és secretària general del sindicat UNIA, al cantó de Ginebra; perquè, això sí, allà on va li agrada manar) només se n’han beneficiat els privilegiats d’aquella bonica nació il·lusòriament neutral. Pel que fa a Catalunya, l’emigrant només entonava “quan de tu s’allunya d’enyorança es mor”.  

Dit això, i sense excusar el cinisme de tot plegat, l’actitud d’Anna Gabriel em sembla la més honesta de tots els polítics que ens van estafar després de l’1-O. Hom pot acusar de triple moral i panxacontentisme els cupaires, i tindrà tota la raó del món, però Gabriel ha encarnat un detall que no em sembla menor: d’ençà de la traïció dels líders, ha tocat el dos del país, ha tancat la boca i, si més no, ha tingut la delicadesa de no tocar-nos els collons. Catalunya té un excés de mentiders, és cert, però d’entre aquests n’hi ha que encara ens torturen presentant-se a eleccions i incrustant el cap al telenotícies amb una dolorosa persistència. L’Anna devia marxar a Suïssa, entre moltes altres coses, per evitar-se la vergonya de veure tota aquests romanços de timadors aguantant la farsa i ha tingut la delicadesa de no continuar parlant de desobeir mentre acata en sordina els dictats de les togues.

La política catalana s’ha d’avaluar per mínims molt mínims, i diria que el de callar i passar les vergonyes lluny de casa és una cosa d’agrair. De fet, els nostres cinc darrers anys de vida haurien estat molt millors amb Junqueras, Romeva, Puigdemont, Rull, Turull i tota la colla de vacances a Suïssa. De fet, encara hi són a temps, i servidor s’ofereix a pagar-los el que calgui, car si resulta dolorós recordar la traïció posterior a l’1-O encara resulta molt més lesiu veure com tota aquesta generació de trilers encara passa el dia intentant vendre gat per llebre a les pobres padrines del país. Tinc ben pocs recursos, però per assegurar quatre anys de silenci i d’exili a aquesta genteta trauria calés dessota els cagarros de vaca, si fes falta. L’incògnit faria un gran servei a la política catalana; ens faria sentir una mica menys imbècils d’haver confiat en tants dempeus que acaben de genollons.