S’apropen dies de fer balanç d’un any de pandèmia. I una de les evidències que aquesta crisi global ha posat de manifest, segons un estudi recent de l’ONU sobre l’impacte de la Covid-19 en les desigualtats de gènere, és que les economies mundials i el manteniment de les nostres vides quotidianes estan basades en l’invisible i no remunerat treball de cura dels altres que fem de manera majoritària les dones. A Catalunya, les dones tripliquem el temps dedicat al treball de cura a familiars i dupliquem respecte als homes les hores dedicades a tasques domèstiques.

Sovint tendim a pensar que la bretxa de gènere en la dedicació a persones dependents entre les parelles joves és ja un fet superat i que entre el col·lectiu universitari la igualtat està garantida. La meva experiència a la universitat em demostra que no és així i les dades corroboren aquesta realitat. Pel que fa a les dones acadèmiques, segons l’estudi del Ministeri de Ciència i Innovació sobre l’impacte del confinament en el personal investigador, la bretxa de cures s’ha accentuat. El teletreball imposat i no regulat en llars amb menors o altres persones dependents ha suposat un solapament de tasques en un mateix espai i lloc que han assumit de manera majoritària les dones investigadores, amb unes jornades laborals inacabables. Quasi el 50% de les dones investigadores, respecte al 20% dels homes, es van encarregar en exclusiva de les tasques domèstiques, mentre que les tasques de cures de persones al càrrec van recaure principalment en les dones investigadores (44%), respecte dels seus companys investigadors (18,3%). Diversos estudis nacionals i internacionals van mostrant també que les dones han publicat menys durant aquest període. Amb tot plegat, la bretxa de gènere en la productivitat científica s’ha aguditzat i això sens dubte pot tenir conseqüències en la progressió de les carreres de les investigadores els propers anys.

 La maternitat i el rol cuidador és un dels frens més importants de les carreres científiques de les dones

Les causes són múltiples. Sabem que la maternitat i el rol cuidador és un dels frens més importants de les carreres científiques de les dones. No ho és la paternitat en el cas dels homes. Però aquesta bretxa de gènere es produeix en el món laboral ja abans de l’arribada dels fills. Tal com demostra l’estudi que acaba de publicar la Fundació Iseak, viure en parella, fins i tot abans de tenir fills, intensifica aquesta bretxa. Per a nosaltres, la probabilitat de tenir una feina cau quatre punts quan fem aquest pas vital i només un 69% tenim feina a temps complet mentre que, en el cas d’ells, tenir parella augmenta la probabilitat d’ocupació un 5,7%. I, entre els qui tenen feina, el 85% la tenen a temps complet. I, com ja sabíem, aquestes diferències s’accentuen dramàticament amb l’arribada dels fills.

Sembla evident que, tot i que les dones hem avançat pel que fa a la incorporació laboral, es mantenen unes barreres importants per arribar a la igualtat efectiva i que una de les principals és la manca de corresponsabilitat dels homes en les tasques domèstiques. És aquest precisament el lema de la campanya “Dones i homes, corresponsables!”, que promou enguany l’Institut Català de les Dones per conscienciar sobre la necessitat d’avançar cap a una corresponsabilitat efectiva i de superació dels rols amb relació a les tasques domèstiques i de cura. És una interpel·lació directa que demana als homes que no preguntin com poden “ajudar” les dones, sinó que facin el que els correspon com a pares, parelles i convivents. “Amb la meitat és suficient”, diu el manifest. 

La pandèmia és un moment crític que està posant en risc els limitats avenços que s’havien assolit els darrers anys en igualtat de gènere

La pandèmia és un moment crític que, com adverteix l’ONU, està exposant vulnerabilitats en sistemes econòmics, polítics i socials, i posant en risc els limitats avenços que s’havien assolit els darrers anys en igualtat de gènere.  Cal actuar. Aquesta crisi ens hauria de servir per cercar aquest necessari equilibri entre temps de treball i temps personal, tan necessari per a un major benestar personal i col·lectiu, i això només serà possible avançant cap a una corresponsabilitat paritària en el treball de cura als altres.

Cal, doncs, una transformació per avançar cap a una societat que garanteixi una igualtat d’oportunitats lliure d’estereotips que ens permeti a les dones un accés equitatiu al treball, sense frens per al ple desenvolupament de la carrera professional. I, alhora, és urgent i necessari un canvi de valors que revaloritzi el treball de cura als altres, que no pot ser definit com una “càrrega”. Calen polítiques que promoguin una corresponsabilitat efectiva per avançar cap a un equilibri entre el treball i les responsabilitats de cura, compartides entre homes i dones. I una presa de consciència dels homes per entendre que la conciliació no és cosa de les dones. No es tracta d’ajudar, sinó de ser corresponsables. No és demanar massa. Només el que és just.

 

Anna Berga, és presidenta de la Comissió Dones i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya i secretària general de la URL