Vaig néixer un dia com avui de fa cinquanta-nou anys i, casualment, la meva parella, la Falgueras, també va venir al món el 30 de juliol de fa quaranta-quatre anys. Quan la Meri va néixer, jo tenia l’acne dels adolescents i els collons per corbata com a membre d’un país que encara estava esvalotat per l’intent de cop d'estat perpetrat per un tinent coronel amb pinta de xusquero i una colla de militarots nostàlgics de l’Antic Règim. Entendran que pertànyer a una família polititzada en aquella Espanya atemorida per dos pols de violència  —ETA i les Forces Armades— no era gens fàcil de gestionar per un Holden Caulfied barceloní.

Malgrat tot, quan la Meri va néixer, jo bufava quinze espelmes col·locades sobre un pastís d’aniversari de l’època, i cada candela apagada em semblava la germinació d’un desig plantat en una terra rica per conrear-hi desitjos. Els pastissos, per cert, no tenien el segell d’autor que tenen ara, i solien ser de nata, crema o xocolata i amb la proteïna del gluten inoculada a les entranyes. Els celíacs semblaven ser, llavors, una distopia.

D’aquell adolescent idiotitzat per les hormones arrauxades, en queda l’addicte. Jo ja aleshores veia la vida com un tot o res i així he anat trampejant els dies fins avui. I vull ser just: sense la paciència dels altres i les moltes sessions de psicòleg a les que m’he sotmès, jo no sé on seria avui. Tinc la gran sort d’haver-me desfet de la nostàlgia i ara visc en el paradís dels escèptics, on, per cert, està prohibida l’entrada als equidistants. Aquesta postura escèptica davant els fets globals o quotidians em va bé pel cutis cerebral.  Recordo que, quan vaig entrar al centre d’addiccions, la paraula odi era una part fonamental de les meves oracions. Ara, he substituït l’odi pel menyspreu, que és una manera més sana de combatre, també, les meves pròpies contradiccions. L’odi que jo experimentava sorgia de les meves frustracions i la sensació perpètua de fracàs. Conscient que la glòria és metzina, ara visc tranquil sent coneixedor de les meves limitacions. M’he sentit sempre un impostor i ho assumeixo amb tranquil·litat.

Aquell bufador adolescent d’espelmes de pastís d’aniversari era un noi curiós. Somiava tant, que pensava que el món s’adaptaria als seus desitjos. I admeto que la síndrome de Peter Pan em va durar fins a la mort del meu pare, i que la innocència va morir definitivament amb la mort del meu fill petit, però avui dia i com a escèptic militant, soc més feliç. No tinc por a la mort, com tampoc tinc por a la vida.

La Meri té una manera de valorar la vida segons els anys que compleixes que m’encanta. El valor de la meva és d’un 5.9. El seu és d’un 4.4. Ara, amb un bé justet, no sé si assoliré un notable o un excel·lent, però el 6.4 del meu pare o 1.0 del meu fill Marc van tenir un valor existencial del 10.

Des que vaig complir quaranta anys, la vida ha corregut accelerada. Una sensació que experimenten tots els meus companys de generació. Cercant respostes doctes sobre el fenomen allunyades de la paranormalitat, en vaig trobar una interessant al ChatGPT, però no absoluta: es veu que aquesta velocitat vital es deu a uns quants factors psicològics i biològics. A mesura que envellim, la manera com el cervell processa el temps canvia, i la rutina i la manca de novetats pot fer que els records disminueixin, fent la sensació que els anys passen més ràpidament. Amb un afegit: la proporció del temps que representa un any amb relació a la totalitat de la vida disminueix amb l’edat.

La vida segueix corrent a una velocitat insolent i puc afirmar que, a pesar de les absències, soc més feliç que quan tenia quaranta anys

Sí. És probable. Però si miro enrere, no són poques i profundes les experiències viscudes des del 2006, per cert, l’any de l’Estatut maragallista. Políticament, per ser una persona implicada en el procés, la vida es va convertir en un Dragon Khan que va afectar la meva feina professional. Durant dos anys, de 2015 a 2017, les vaig passar putes per poder publicar un llibre anomenat Lena —hi havia editors que em detestaven per haver donat suport al dret a decidir perquè em consideraven un traïdor— i me les van fer passar magres com a periodista a El Mundo Catalunya. Hi tenien tot el dret, ja que ells posaven la pasta i jo era un vulgar freelance. I respecte a la vida privada, vaig tenir un segon fill nascut amb dues malalties rares amb qui vaig descobrir l’amor més pur i el patiment més cruel, vaig viure un divorci lamentable, vaig caure en l’alcoholisme i, un cop reinserit en la societat, va morir el meu fill a conseqüència d’un bacteri hospitalari. I la vida segueix corrent a una velocitat insolent i puc afirmar que, a pesar de les absències, soc més feliç que quan tenia quaranta anys.      

Fa dues setmanes, durant un dinar, l’Òscar, el marit de la Marta Carnicero, em va preguntar què era per a mi l’èxit. Aquestes preguntes, del tipus, què és per a tu la felicitat, m’incomoden, però després de pensar-m’ho bé vaig respondre que l’èxit, per a mi, és estar prou satisfet amb el que faig com per poder defensar-ho en privat o públicament. L’orgull el deixo per als orgullosos.

Avui, que he aconseguit una nota vital del 5.9 a escala Falgueras, bufaré les espelmes amb l’escepticisme que em caracteritza, rodejat del meu fill Daniel, la mare, la Meri, la Vita, el Leo, la família Falgueras Febrer, i l’escalfor delicada del pare i, sobretot, del Marc. Allò de viure de pressa, morir jove i deixar un bonic cadàver és una ximpleria.