Imaginin-se un teatre centenari del centre de Barcelona amb mil cinc-centes localitats, plenes de gom a gom. Els assistents aplaudeixen amb entusiasme al final de l’obra, mentre l’elenc saluda una vegada i una altra, agraint al públic la seva entrega. L’ovació s’allarga fins a generar una mena de catarsi col·lectiva, mentre l’orquestra toca els darrers acords d’una banda sonora enèrgica, vital i emotiva. És la darrera funció d’Ànima al Teatre Tívoli, el musical que ha confirmat la qualitat artística d’Oriol Burés i Víctor G. Casademunt i la capacitat del teatre en català d’idear muntatges a l’alçada d’un musical clàssic de Broadway.
No obstant això, Ànima va abaixar el teló fa tot just vint dies amb el país mirant-s’ho d’aquella manera tan catalana: sense fer soroll. Tothom convé que som davant d’una d’aquelles produccions teatrals que serà un referent, però ho diem amb la boca petita i sense reivindicar-ho més del compte. Sabem intrínsecament que Ànima podria exhibir-se en una gran cartellera il·luminada al Theater District de Manhattan, però preferim passar de puntetes i sense gaire fressa. No fos cas que algú ens titlli d’exagerats.
Amb aquesta producció, Oriol Burés s’ha confirmat com una de les ments més creatives i talentoses de l’escena teatral catalana
Amb aquesta producció, Oriol Burés s’ha confirmat com una de les ments més creatives i talentoses de l’escena teatral catalana, capaç d’idear una història que captiva, emociona, diverteix i ofereix diverses reflexions de valor. Paula Malia, que es posa en la pell de la somiadora incansable Greta Edwards, demostra de nou la seva polivalència i la seva capacitat d’excel·lir en tots els gèneres que se li proposen, ja sigui una sitcom, una adaptació de Macbeth o un musical complex com aquest.
En qualsevol altre país del món, l’impacte mediàtic i social d’Ànima hauria estat exponencialment més alt i s’hauria guanyat —amb justícia— l’etiqueta de musical de l’any. Els espectadors que han omplert el Tívoli els darrers tres mesos, en canvi, han tingut massa sovint la sensació d’haver fet un descobriment. Aquest matís explica la poca destresa que tenim, com a país, de reconèixer-nos i autoafirmar-nos quan sabem fer les coses bé.
Fem altre cop un exercici: imaginin-se de nou un teatre, ple fins a la bandera. En aquest cas, però, no a Catalunya, sinó a Broadway. Es fon la veu amb les darreres notes i els focus s’apaguen, sumint l’escenari en la foscor. El públic s’aixeca automàticament en un aplaudiment ensordidor. Més d’un espectador té la pell eriçada i s’entreveu, fins i tot, alguna llàgrima regalimant galta avall. L’actriu protagonista rep l’ovació més generosa de la nit. Mentrestant, el creador de l’obra, que també interpreta un dels personatges principals, saluda per darrera vegada visiblement emocionat. Soul, el musical que ha revolucionat l’escena teatral novaiorquesa els darrers mesos, diu adeu amb la sensació d’haver fet història. A la redacció del New York Times, mentrestant, ultimen les darreres línies de la crònica de l’endemà sobre aquesta producció d’èxit.