Sentia dir dissabte a un economista que s’escolta molt a ell mateix en un programa en prime time, que tot i que augura una pujada important de preus dels productes bàsics en els mesos vinents, és impossible cap augment dels sous. Ens haurem d’imposar una “austeritat”, com sempre, que és cada vegada més precarietat. I l’economista, tirant parcialment de manual, ho justificava amb el dogma que els salaris no poden incrementar-se si no ho fa la productivitat. Desmuntava i oblidava, de sobte, que a la caixa d’eines de la política econòmica hi ha força mesures que permeten una millor redistribució de la renda (sense obviar que el cànon neoliberal vincula el repartiment monetari dels increments de productivitat entre tres factors: augment de beneficis i sous i baixada de preus). Però el fet és que el nivell de salaris d’un país o comunitat no respon a cap llei física immutable, sinó al poder oligopolístic dels grups empresarials, la força de les organitzacions sindicals del món del treball per aconseguir un millor repartiment de les rendes, i les polítiques monetària, fiscal i de benestar… entre altres.

Quan escric aquest text s’acaben de tancar les urnes a França per escollir qui ocuparà els propers cinc anys la Presidència de la República. Dels dotze candidats que es presenten, sols tres semblaven poder treure, en la primera volta, un percentatge de més de dos dígits. Però cap supera el 50% que posaria fi al cicle electoral. Mai ha passat, i aquesta vegada, tampoc.  Els principals mitjans de comunicació, fan les estimacions dels guanyadors del tràmit obligatori de la primera ronda que seran els dos candidats que passin a la volta definitiva… i de fet, molts han treballat perquè la predicció es faci realitat. Així, les opcions que reben més atenció de l’opinió publicada i televisada semblen ser ja les definitives i es mouen entre el centredreta de l’actual president Macron i la dreta-ultradreta de Marine Le Pen. A la França de la llibertat, igualtat i fraternitat sembla no haver-hi espai per a l’esquerra que reuneix més consens, la Union Populaire, qualificada erròniament (i interessadament)  d’extrema-esquerra, i que no passa, de fet, d’esquerra moderada i fins i tot discreta. La France insoumise que encapçala Jean-Louis Mélenchon reivindica, sense massa originalitat a aquestes alçades, que un altre món és possible, quan l’enyorat professor José Luis Sampedro ja hi afegia, dotze anys enrera, que no sols era possible sinó imprescindible. Com denunciaven en un manifest que ha tingut força suport a l’acadèmia francesa, 800 universitaris signaven que és innecessària una primera ronda sense debat en la qual els únics temes que s’han descartat (guerra d’Ucraïna al marge)  semblen ser la identitat, la seguretat i la immigració, els grans temes de la dreta. Des de la universitat creien urgent posar de nou “al cor de la vida política un projecte de societat democràtica, unida i ecològica”. Després dels cinc anys de presidència de Macron que va iniciar el seu mandat amb una política implacable al servei dels rics i poderosos, afirmen la seva voluntat de "lluitar contra la destrucció del nostre ecosistema", "contra l'empobriment, la precarietat i l'exclusió dels més vulnerables" i refundar finalment, amb molta més democràcia incorporada, les institucions del seu país.

Darrere les paraules que persegueixen més equitat en un medi habitable, podíem veure la traducció de Mélenchon en promeses concretes: la pujada del salari mínim interprofessional a 1400 euros; la plena jubilació als 60 anys després d’haver-ne treballat 40; posar un topall o abaixar, segons el cas, el preu dels productes de primera necessitat (carburants, l’alimentació o l’energia); reforçar la salut pública amb la contractació de 100.000 sanitaris i reobrir els llits tancats en temps (que encara perviuen) de retallades; sortir de la ramaderia intensiva i acabar amb el maltractament dels animals i l’ús de pesticides com el glifosat i, finalment, inaugurar la sisena República, augmentant els drets com el de revocació, disposar del propi cos, o a la mort digna.

Però, de fet la tria queda reduïda a la segona volta entre el decebedor programa de Macron, i la temptació d’un canvi a pitjor que es redueix a la gens prometedora oferta política de Marine Le Pen.

Les noies i els joves no han vist atractives aquestes eleccions per deixar diumenge el seu mòbil o tauleta, la seva trobada amb els amics, i anar a votar. Cues, pel que sembla no n’havien de fer gaires. L’abstenció dels joves, tot i que no és la més alta de les eleccions a França, s’ha de reconèixer com un problema polític greu. Però sembla difícil que s’hi entri a fons, no fos cas que quedés brutalment al descobert el muntatge de corrupció, explotació i despossessió, que demostra el seu tarannà autoritari en un món que es demostra impossible i és un atemptat diari contra la vida, la salut i el medi ambient.

Però, tanmateix,  si la vida continua, continua el combat.