A tres dies de la Diada el nombre d’inscrits és, si fa no fa, de 300.000. Uns 100.000 menys que l’any passat, de moment. Crec que, com cada any, la xifra final de manifestants superarà en molt la d’inscrits. Aquesta Diada potser encara més. Però sembla que costa. Potser perquè es vol fer gruar una mica a l’ANC i els partits polítics independentistes. Perquè esperar el darrer moment és una manera com una altra de fer entendre que les coses es podrien fer més properes, i es demana seny i un cert respecte. Perquè fer-se el melindrós és demostrar que no entusiasmen les disquisicions embolcallades de falsos continguts teòrics quan el raonament de fons, a vegades, o és molt primari o, d’altres, inexistent.  Som a les darreres hores per igualar o superar la xifra d’altres anys, però el millor seria no posar-se nerviós i entendre que cal arribar amb bona forma i encert a la lectura de la sentència. I això passa també, com entrenament ineludible, per una Diada de molta gent al carrer. De una gran gernació amb llum als ulls i força al braç.

Té raó el president Puigdemont quan, en un vídeo amb Marta Rovira, explica que aquesta és “una Diada especialment important perquè ens mira molta gent, perquè són moments excepcionals i perquè estem a les portes de la sentència del judici de la vergonya que ens jutja a tots”. Abans, la secretària general d’ERC dona molta importància a que tot l’independentisme, en la seva transversalitat, surti al carrer i torni a expressar de forma conjunta que “seguim dempeus”. Diu: “Sortirem tantes vegades com faci falta per defensar la democràcia, les nostres institucions democràtiques”. I la Marta Rovira sap perfectament que, si de democràcia es tracta, la transversalitat va molt més enllà de les fileres independentistes.

M’agrada la intervenció dels dos dirigents polítics a l’exili pel que té de casolana i necessària, de propera i no assajada, de reparadora de ferides gratuïtes... i de promesa d’enteses imprescindibles. Perquè ajuda a defensar drets, en un missatge clar que vol i pot generar autoestima i determinació per guanyar. Amb somriures, diu la Marta. Però també amb mirada llarga, i tantes vegades com calgui perquè tant l’expresident com l’exportaveu del grup parlamentari ens criden, junts, a oposar-nos, junts, a la repressió que s’utilitza com a eina política. Potser els spin doctors de la divisió no aconsellessin aquest video. Jo el prefereixo mil vegades als enfrontaments estèrils, als discursos de la rancúnia de Cs, a les granotes corruptes del PP i a les declaracions i eleccions desencertades que fa i vol fer el PSOE per prescindir de perifèrics i perifèries.

Per més que els militants li cridessin a l’orella “Con Rivera no”,  Sánchez segueix ara una llei de bronze no escrita que el va allunyant de la ciutadania a mesura que combrega amb la secta de la demoscòpia. Aquesta tècnica que no es conforma en ser-ho, que es creu omniscient, pregunta i anota el que es respon a les enquestes però no recull matisos, ni descontentament, ni propostes de canvi. Si el qüestionari s’ha pensat a les capitals més allunyades (ja sigui Madrid o Brussel·les) es poden trobar que l’única resposta que es correspon amb la realitat viscuda ni tan sols estigui a la curta llista de possibles alternatives. La veritat quotidiana, inapel·lable, desapareixerà entre un “no em consta” o la brossa mai reciclada del subconjunt d’“altres”, entaforada en un calaix de sastre que són els llimbs dels sondejos d’opinió. Un pou on ningú gosa capbussar-s’hi. Però preguntar per saber i entendre és molt més que emplenar per telèfon un formulari pautat que no admet contestes inesperades ni contrapreguntes que obliguen al diàleg. I així, sota el pes d’una llei de Gresham que difonen politòlegs al cim dels aparells partidaris, la mala política desplaça la bona.

L’epidèmia dels estudis d’opinió també s’ha fet viral a Catalunya. I tot i que ha demostrat el seu escàs encert predictiu, se segueix posant com a fons de pantalla un mirall de mà mentre es repeteix en bucle la pregunta: “digues, sondeig, qui guanyarà les properes eleccions?”. I si com tot sembla, els polítics fan cas a les enquestes, poden conduir-nos a un malson que no ens mereixem. Però és que mentre tot són autopistes i xarxes gratuïtes per arribar i difondre les males polítiques, la bona política pot costar un peatge d’empatia i claredat massa car, pel que sembla. La que no vol ni l’IBEX ni el Rei perquè fa República, omple la Diada i construeix, apoderant la ciutadania, un tsunami democràtic pels drets i la justícia.