Encara que mai m’ha agradat la paraula, aquests dies és impossible no llegir o sentir a parlar de cogovernança. I al marge de deturpacions interessades i de la invasió semàntica que pateix, la cogovernança és (o podria ser) un sistema participatiu en el qual les decisions es prendrien en l'àmbit més proper possible a la ciutadania. La cogovernança en salut necessitaria, doncs, descentralització efectiva, subsidiarietat ben entesa, acció municipal implicada i significativa, comunitats autònomes amb poder efectiu i que cada nivell reconegui i respecti la capacitat de decisió dels altres. L’objectiu d’aquesta mena de cogovernança hauria de ser el d’aconseguir en salut una equitat més gran per arribar més lluny en eficàcia i eficiència ben enteses. Sense posar, com sempre, l’accent en l’eficàcia i l’eficiència econòmiques, perquè en el centre de l’equitat i la salut hi són les persones. I això vol dir l’entesa de les polítiques pròpies de cada àmbit per aconseguir salut en totes les polítiques, defensar millor els drets del personal de la sanitat, prevenir millor les malalties... i fer front a les adversitats des d’una sanitat més preparada, que pugui travessar amb menys caos moments com els que vivim i sí, també, vol dir estalviar el dol de moltes morts evitables.
L’escàndol no és que Pedro Sánchez prefereixi les “províncies” com a eina instrumental en polítiques de salut sense saber ni explicar cap dels seus suposats avantatges (no es cansin a buscar, per a Catalunya, cap ni un). L’escàndol és que el ministre Salvador Illa tampoc semblava saber res de com està organitzada la sanitat a Catalunya, ni què són, ni per què serveixen, ni com funcionen des de fa dècades, les regions sanitàries, els sectors sanitaris i les àrees bàsiques de salut fins que li va explicar, ahir a la tarda, la consellera Alba Vergés. I que optar per regions sanitàries i no per províncies per fer front a la Covid-19, no és una tossuda peculiaritat dels catalans, ni una manera de fer-li la guitza.
Assegurar l'accessibilitat dels serveis a tota la població exigeix un rigor moral i un nivell d’intel·ligència que es troba a faltar en les declaracions i les polítiques sanitàries del govern de Pedro Sánchez
A Pedro Sánchez caldria explicar-li que ara, precisament ara, no estem votant per escollir Congrès i Senat (activitat política per a la qual seria més acceptable que s’encatarinés en la defensa de les províncies) sinó que estem fent front a una pandèmia. I que les eines de les que disposa el sistema de salut de Catalunya són regions sanitàries que tenen la seva raó de ser en factors geogràfics, socioeconòmics i demogràfics, però també laborals i epidemiològics i, entre altres factors addicionals, vies de comunicació i instal·lacions sanitàries que ja són al territori. Potser el que va fer ahir tarda la consellera Vergés va ser explicar al ministre Illa (perquè ho faci arribar a Pedro Sánchez) que cada regió sanitària —no pas província— s'ordena en sectors constituïts per l'agrupació d'àrees bàsiques de salut (ABS). I que cada ABS organitza els serveis d'atenció primària de salut per barris, districtes o per un o més municipis. I que són, doncs, les regions sanitàries (no les províncies) les que per la Llei 15/1990 d’ordenació sanitària de Catalunya han d’assegurar la continuïtat entre l'atenció primària i l'atenció especialitzada i hospitalària i haurien de maldar molt en concret, junt amb els CAP, des de la Llei 9/2017 d'universalització de l'assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, per fer accessibles els serveis de salut a tota la població.
Són les regions sanitàries les que ara, més que mai, han de vetllar per la coordinació, qualitat i continuïtat entre els serveis sanitaris, sociosanitaris i socials perquè mai més tornem a viure la desprotecció i indignitat de les persones més grans en algunes residències. I des d’una acció que vinculi administracions, doni més sentit encara a les funcions sanitàries, en extensió i profunditat, dels ajuntaments. Assegurar l'accessibilitat dels serveis a tota la població, fer de la sanitat un servei universal que reconeix drets i dona a totes les persones l’atenció sanitària imprescindible, al marge de burocratismes i egoismes mal entesos, exigeix un rigor moral i un nivell d’intel·ligència que es troba a faltar, i molt, en les declaracions i les polítiques sanitàries del govern de Pedro Sánchez. I en les declaracions erràtiques, confuses i de solvència absent del ministre Illa.
Ja n’hi ha prou d’enganys. Sento un gran respecte per la paciència i sentit del deure del president Quim Torra en moments tan difícils. Però no podem fer veure que no ens adonem de l’obvietat: amb estat d’alarma no hi ha cogovernança possible. Per dignitat, per respecte a nosaltres mateixos, no podem seguir fent el joc a la mediocritat de la coacció que ens enfonsa en la confusió de les in-competències.