Això és el que em diu, per telèfon, amb veu ronca, la Sílvia Soler, membre del Col·lectiu d’Afectats i Afectades Persistents per la Covid-19. Es va contagiar a la primavera i està farta d’estar malalta. De fons, a La Marató de TV3 sobre la Covid entrevisten una altra dona, la Laura, on ha trobat a Igualada el metge de primària que la porta i li va fer saber fins i tot el nom de la seva malaltia. Posar nom a totes les disfuncions i malestars del cos i la ment  és un pas important per lluitar contra la malaltia (o conviure-hi en les millors condicions). Escolto els símptomes que la Laura descriu i que he sentit ja massa vegades: miàlgies, cap emboirat, febrícules constants, dolors musculars i per sobre tot un cansament que fa que fins i tot menjar signifiqui massa esforç... I la tasca dificilíssima, per no dir impossible, que és cuinar, tenir cura dels fills, concentrar-se...   

La primera persona que me’n va parlar va ser la Sílvia Soler, que malgrat tot s’esforça al límit perquè es reconegui la seva malaltia i s'ampliï la recerca. En una roda de premsa que el seu grup va fer la setmana passada a la seu del Col·lectiu Ronda, va explicar que França, el Regne Unit i fins i tot l'OMS ja han reconegut la Covid persistent, però a l’Estat, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, no ha volgut saber-ne res i ni ha contestat les peticions del seu col·lectiu... en nou mesos. I tot i que a Catalunya s’ha creat una taula de treball i un dels primers fruits ha estat un comunicat a tots els centres d’atenció primària (CAP) explicant la necessitat de reconeixement i atenció continuada, el Col·lectiu d’Afectats i Afectades Persistents per la Covid-19 sap que és molt poc, que cal un protocol clar i saber quanta gent afecta. Potser el nombre, contundent, de milers i milers de persones afectades s’imposarà, per la seva rotunditat, per sobre d’excuses i burocràcies.

Sé de fa temps que no hi ha malalties: hi ha persones malaltes. Però les que pateixen Covid persistent són en un 80 % dones d’entre 40 i 50 anys. I sé que el biaix de gènere de la medicina (i la societat) no les ajuda. Recordo l’escepticisme amb què els deien, algunes vegades com a retret, a dones afectades per fibromiàlgia o la síndrome de la fatiga crònica: “doncs fas bona cara!”. I molt em temo que, des de casa, persones desinformades, negacionistes, massa superficials (o fins i tot estúpidament masclistes) faran el mateix comentari. I sé que dol. I fa ràbia. Perquè les persones #covidpresistents no s’han deslliurat de la por al fet que es cronifiquin uns símptomes que van retornant i reproduint-se.

Una de les investigadores imprescindibles (encara poques) és la Dra. Lourdes Mateu, de l’Hospital Trias i Pujol. Avesada a la recerca contra la sida, coordina des de juny l’única unitat del país especialitzada en el tractament i estudi dels malalts de Covid a Can Ruti, on no donen l’abast a tractar tothom que ho necessita. També la Dra. Mateu confia en el fet que no es cronifiqui la malaltia, però de moment tot són només aproximacions: cal seguir investigant. I una vegada més ens podran dir que demanem massa, que som un país pobre per fer una bona atenció i investigació mèdica, quan de fet el que és ben pobre és l’excusa... i les prioritats que l’originen, malaltisses.

Les [persones] que pateixen Covid persistent són en un 80 % dones d’entre 40 i 50 anys. I sé que el biaix de gènere de la medicina (i la societat) no les ajuda

La Dra. Maite Garolera especialista en neuropsicologia confirma que entre el 10 i el 20 % de persones afectades per la Covid, passat l’episodi greu, els costa estar atentes, fer nous aprenentatges, i tenen problemes de memòria i trastorns de la son. Pel que fa a les emocions, senten tristesa, irritabilitat... Però, es pregunta, per què unes sí i altres no? De fet, a La Marató de TV3 hi parlen persones que han passat la Covid, que no han recuperat totes les funcions motrius o respiratòries, o pateixen disfuncions emocionals, però que no es relacionen amb la Covid persistent. Tanmateix, en els països on més s’investiga es parla de long covid, amb una afectació de fins al 80 % de les persones que han passat la malaltia. I ara podem repetir la pregunta, per què unes persones sí i altres no? Quantes persones són les afectades? Quin percentatge és el real...?

S’ha investigat molt, però queda encara molt més per investigar en l'àmbit de les grans fundacions, de recerca hospitalària però també de l’atenció primària, que acull i tracta la majoria de casos de la segona onada, i que ja està desbordada atenent l'inici de la tercera onada. I, tanmateix, l’atenció privada pot i ha de fer un treball molt valuós en investigació. 

El millor sistema sanitari és el que pot arribar a tothom (públic i universal) des de la prevenció, atenció i la recerca, a la docència; el que pot donar les orientacions que calen a la política, i entén que els determinants socials de la salut (habitatge, formació, nivell de renda, entre altres) també tenen un paper central en la difusió i el combat de la Covid, i assumeix els biaixos de classe i de gènere, i, sobre tot, posa la salut en totes les polítiques.