Sí. Parlo també de deu anys enrere, de quan un Tribunal Constitucional incomplet, amb membres més que caducats, va decidir posar el segell de credibilitat jurídica a les ràtzies polítiques del PP. Parlo de quan un PP en rebel·lia, a la cacera d’adeptes, recollia per tot l’Estat signatures contra l’Estatut de Catalunya. Parlo —perquè convé no oblidar-ho— de quan es demanava el DNI i el gargot al full “contra els catalans”, perquè, tant aleshores com ara, la catalanofòbia és cultiu d’hivernacle que dona vots a l’integrisme de la infrapolítica. Tant li feia que qui estava a les taules petitòries defensés —i obtingués— per l’Estatut de la seva comunitat autònoma els articles íntegres del text de l’Estatut de Miravet. Tant li feia que el que posava en qüestió ja havia estat aprovat TRES vegades.
El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, de bon tarannà i promesa fàcil, i el cap de l’oposició al Parlament català, Artur Mas i Gavarró, havien aplanat el camí de les retallades pactant una fórmula de “consens” pel que fa a l’afirmació de Catalunya com a nació, i el seu finançament. (Com a tot bon inici de tragèdia, en aquest episodi també hi va haver el seu contrapunt ridícul: es va haver de repetir la foto de l’acord perquè a la primera presa no hi sortia Duran i Lleida). Molta gent, ja aleshores, pensava que no s’havien d’utilitzar les cisalles com s’estava fent: a Barcelona va tenir lloc el 18 de febrer del 2006 una multitudinària manifestació contra les retallades a l’Estatut.
Una vegada més, les manifestacions als carrers i els polítics a governs i Parlaments no anaven a l’una, l’Estatut català va ser “passat pel ribot” (com el fatxenda Alfonso Guerra deia petant-se de riure) fins deixar-lo anèmic en drets i discapacitat total en igualtat. El seu preàmbul —que en el Parlament de Catalunya va defensar el comunista Jordi Miralles— va ser privat de valor jurídic, i el concepte “nació” va quedar reduït a símbol. La sentència del Tribunal Constitucional no podia ser més clara:
«La Constitución no conoce otra nación que la española». Una línea i 881 pàgines que varen hipervitaminitzar l’indepentisme. Per més que volguessin engalipar el personal amb llepolies, i toleressin llicències poètiques —pactades— allà on no feien cap mal, no aconseguien disfressar l’ànima irada de conqueridor sense ultramar, que retorna a port amb el dret d’autodeterminació lligat de peus i mans.
Si el Tribunal Constitucional (o, ja posats, també el Suprem) fossin respectables de veritat, no necessitarien ni tan sols, mai, demanar respecte
El rebombori que es va anar aixecant contra la sentència va fer que María Emilia Casas, màxima figura aleshores del Constitucional, es posés seriosa. En una conferència al Club Siglo XXI, va denunciar la "desproporcionada i intolerable campanya de desprestigi empresa des de certs sectors polítics i mediàtics" cap al Tribunal que aleshores presidia. Davant la “irracionalitat” de tot plegat, a parer seu, demanava respecte. I tant aleshores com ara em costa molt de creure en la seva sinceritat.
La presidenta del Tribunal Constitucional demana respecte. El respecte de qui? De qui el Tribunal Constitucional no respecta? Respecte, per què? Perquè en lloc de comportar-se com una institució seriosa puguin jugar-se amb daus marcats l’Estatut? Respecte per a qui? Per a uns magistrats amb càrrec expirat feia anys i que seguien aferrats a les seves butaques pel bé de l’integrisme polític? Respecte perquè ningú interfereixi en els seus “favors” als amics de les gavines i un “bipartidisme” ben arrenglerat a la dreta. (De fet, el primer que va declarar el “respecte” que reclamava la Sra. Casas a la sentència que no ens deixava sortir d’una Transició mal pactada va ser Rodríguez Zapatero).
El que no havia après aleshores el Constitucional (i, pel camí que porta, no aprendrà mai) és que el respecte no s'imposa ni per jerarquia ni per mandat constitucional. No es pot jugar durant anys amb el que aproven dos parlaments (DOS, el català i l'espanyol), amb el que vota el poble de Catalunya, ni desfullar una margarida emmetzinada per, en l'última fase de la farsa, després d’una sentència injusta i quan ja es fa impossible de creure en el seu rigor i competència, demanar respecte.
El respecte l’haurien d’haver tingut ells per un pacte polític entre dos governs. El respecte l’haurien de tenir els guerrers amb punyetes i sense antifaç per la història. El respecte l’haurien de tenir ells, sempre, per la sobirania popular. (Per cert, no els recorda la irracionalitat de la sentència del TC de fa deu anys la del Suprem d'octubre del 2019?)
El respecte, com diria la mare de Forrest Gump, el rep qui és respectable. El respecte que demanava el Tribunal Constitucional comença on ho fa la mateixa deu del respecte: en el respecte als altres... i respectant-se a un mateix. Per això mateix si el Tribunal Constitucional (o, ja posats, també el Suprem) fossin respectables de veritat, no necessitarien ni tan sols, mai, demanar respecte.