“Mai no es poden retornar, ni reparar, ni oblidar els anys, els dies i les nits passades sense les persones que estimes.”

Carme Forcadell

 

Quan el primer dia d’agost la presidenta del Parlament de l'onzena legislatura, Carme Forcadell, va escriure aquestes paraules per emmarcar una reflexió d’Arnaldo Otegi a les xarxes, feia molt més que acompanyar i compartir: afegia sentiments i vida a la política. I expressava l’amargor immerescuda per com, amb abús i impunitat, s’esquarteren afectes. L’aplicació inhumana del dret de l’enemic, la manca de garanties, la desprotecció de les persones acusades, la manipulació i arbitrarietat reiterades, la despersonalització que pretenen, i fins i tot, el dubte d’insídia escampat (com si fos un divertimento) sobre les capacitats mentals dels no vençuts, haurien de topar amb la denúncia més ferma i la insubmissió més constant. A tots els tsunamis per venir, a totes les urquinaones que vindran: s’ha de reconciliar ètica i política com a línies indissociables d’actuació.

Deia Otegi que el seu empresonament i el dels seus companys era una operació contra la pau a Euskal Herria. I que amb les seves sentències el Tribunal Europeu dels Drets Humans recordava que, a l’Estat, no hi ha justícia independent. Ja ho sabíem, però ha calgut, i tornarà a caldre, una vegada i una altra, que des d’Europa ho confirmin. En el cas contra Otegi i els seus companys ho va dir el Tribunal d’Estrasburg de manera rotunda el novembre del 2018, reconeixent que en el procés dels dirigents abertzales per pertinença a ETA, el cas Bateragune, es va vulnerar el dret fonamental, bàsic de tota democràcia, a un judici just. I deixava palesa, negre sobre blanc, la parcialitat de la magistrada de l'Audiència Nacional que els va condemnar a sentències de presó.

Els alts tribunals espanyols ja saben que no poden reescriure de manera fantàstica acusacions, proves i formes de compliment de les condemnes, però els surt rendible, en termes polítics, jugar amb el temps, el dret i les persones

El Tribunal Europeu de Drets Humans ja té la plantilla feta. Amb poques modificacions, canviant noms, a mesura que els arriben i valoren recursos, podrien anar deixant molt clar el valor jurídic no-homologable de l’alta judicatura espanyola, tan ràpida per fer sentències quan convé i tan lenta quan se sent amenaçada. El Tribunal Suprem, nou anys després de la sentència de l’Audiència Nacional, ha de reconèixer que es varen equivocar, que no varen administrar justícia ni res que se li assembli. Però si els fiscals, els advocats de l’Estat i els jutges fossin la meitat de doctes del que se'ls suposa, no s’entén de cap manera que cometin el mateix error una vegada i una altra, ni que necessitin tants anys per “acatar-ne” l'esmena. I potser la resposta és que els alts tribunals ja saben que no poden reescriure de manera fantàstica acusacions, proves i formes de compliment de les condemnes, però els surt rendible, en termes polítics, jugar amb el temps, el dret i les persones.

De fet, encara haurien pogut tardar més a reconèixer la sentència del TEDH si la Covid-19 hagués seguit endarrerint les eleccions a Euskadi. Perquè el que sortia rendible era la inhabilitació d’Otegi i l’escarment per a Euskal Herria. I varen jugar fort. Era un perill massa gran i evident que Otegi, condemnat en un judici injust, encapçalés la llista d’EH Bildu per construir una estratègia pacífica. I a més, que NO ho fes amb valors de la dreta nacionalista (a la qual el bipartidisme unionista ja li té presa la mida) sinó d’esquerra sobiranista, que pot tenir àmplies majories.  

Si les eleccions d’Euskadi no s’haguessin celebrat amb daus marcats i hagués guanyat una alternativa real de més igualtat, més respecte pels drets humans i la natura, i en què la sanitat pública no fos ferida de mercantilització ni amenaçada per retallades, potser a la darrera conferència de presidents de les comunitats autònomes amb un Felipe VI adossat, no s’hauria vist un Urkullu amb perfil baix i peix al cove aconseguit amb dinàmiques de compravenda desigual. Tenen raó els d’EH Bildu quan afirmen que el PSOE ja té la mida presa al PNB, i retribueix els serveis prestats a Urkullu com a figurant del teatre autonòmic amb promeses que sempre surten a compte a l’unionisme.

A la darrera conferència de presidents autonòmics (amb rei enrabiat a la recerca de suports), no hi havia ni maneres ni dignitat. Que Catalunya se’n mantingués absent i dempeus ho podem agrair al president Torra, al rebuig de la ciutadania a tornar als temps obscurs i a haver après a no deslligar afectes, ètica i política. Com recorda Carme Forcadell. Com mai li agrairem prou que ho faci.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gonzalo Boye
Opinió No hi ha tractament Gonzalo Boye