Maneres de fer i ser n’hi ha tantes com de dialogar i negociar. Aquests dies podem explorar exemples molt actuals vinculats a formes diferents d’entendre la política, i alguns records d’insurgències viscudes durant la transició del 76 ajuden a entendre que potser no hi ha ‘nova’ i ‘vella’ política, sinó només ‘política bona i honesta’… o politiqueria.  

Per exemple, en una entrevista publicada a Europa Press, el coportaveu de la nova direcció estatal de Podemos, Pablo Fernández, demostrava la rapidesa amb què pot envellir la política nascuda, diuen, el 15-M del 2011, i que ara necessita crosses i caminadors per no anar enlloc. Aquest Pablo animava ERC i Junts a acudir al setembre a la taula de diàleg sobre Catalunya i buscar un acord "en el marc de la Constitució". I repetia un mantra que ja comença a fer-se enfadós. Deia que després del "punt d'inflexió" que han suposat els indults, "és hora de construir ponts i no d'aixecar murs". De fet, Podemos ha passat d’intentar assaltar els cels a sumar-se a la cacofonia de lloança dels ponts que més convenen al PSOE, i no sé si s’adona el coportaveu Fernández que el seu partit progressa, però ho fa com els crancs. Ell, personalment, si ens refiem per l’entrevista, mai no ha aconseguit cap aprovat ni en originalitat ni en política.

Per la seva banda, i també a Europa Press, la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, recomanava anar a la taula de diàleg amb molt més entusiasme, i es queixava que Junts afeblia la posició del Govern per les seves reticències a la negociació. “No és una actitud adequada”, recriminava a Junts, però tampoc la consellera se'n surt a l’hora de posar exemples: “És com si estàs a punt de jugar un partit, estàs encara a l'autobús i ja dius que perdràs"… (el perill dels símils esportius és evident: tampoc la veig a ella ni al president Aragonès entrant a la sala de negociacions amb bombo i vuvuzeles).

La que fou alcaldessa de Santpedor entre 2003 i 2015, i ha tingut responsabilitats territorials al Bages com a membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, vol que una negociació a dos anys que obliga a acceptar els límits de la Constitució monàrquica que va reblar la Transició entusiasmi algú. Com Oriol Junqueras, a Santiago, el dia de la Patria Galega, que semblava creure en les propietats màgiques de tenir un culo di ferro. Això de les propietats ferroses del final de l’esquena es va popularitzar amb Enrico Berlinguer, secretari general del PCI i conegut amb aquest sobrenom, culo di ferro, perquè mai, deien, s’havia aixecat d’una reunió: el que va ser un dels progenitors de l’eurocomunisme creia que arribar a acords era una de les qualitats fonamentals dels polítics i que sols parlant i negociant es pot guanyar…

El què es pot guanyar?

Els miners, quan s'asseien i algun representant de la patronal els preguntava si estaven còmodes, deien que no. Quan els oferien aigua, repetien la negativa. I quan arribava l’hora de dinar, es negaven a compartir-hi taula

No val la pena ara retreure el que va provocar l’eurocomunisme ni la trista fi del PCI, però l’exalcaldessa de Santpedor hauria pogut aprendre molt del que eren pràctiques habituals en la negociació del conveni dels miners de Súria, a 12 kilòmetres escassos del seu poble. Al final dels anys setanta, amb els Pactes de la Moncloa, els seus sindicats s’havien rendit en la primera transició, i com a economista dels miners vaig poder ser testimoni del seu capteniment: quan s'asseien i algun representant de la patronal els preguntava si estaven còmodes, deien que no. Quan els oferien aigua, repetien la negativa. I quan arribava l’hora de dinar, es negaven a compartir-hi taula. I m’advertien: “Donar-los un sí en qualsevol cosa és començar a cedir”.

Durant tota la discussió del conveni defensaven cada punt com si els anés la vida, i pel que fa a l’austericidi econòmic que significava que el seu sindicat hagués signat limitacions al creixement dels sous (molt per sota de la inflació real), cercaven tots els ginys per fer “créixer” la massa salarial que havia de servir de base. Tot fet i debatut, tot el que s’havia aconseguit a la negociació, i amb total transparència, es portava a les assemblees de treballadors. Tant ells com la patronal eren ben conscients que sempre quedava una eina més, fonamental, per millorar el pacte: els piquets informatius a la boca de la mina, les votacions en assemblea. Com havia escrit Francesc Layret, també pels miners de Súria, la vaga era un instrument per treballar en millors condicions.

“Donar-los un sí en qualsevol cosa és començar a cedir”, advertien els miners de Súria

Crec que a Ramon Grosfoguel li hauria agradat conèixer aquesta manera de fer i ser dels de Súria en l’entrevista —que s’ha d’escoltar més d’una vegada— que li ha fet Albano Dante per a Octuvre.cat. Perquè el seu vídeo és, per mèrits propis, protagonista d’aquest ferragosto en què no sols toca aguantar calor extrema, sinó despossessions, insànies i alienacions extremes de tota mena. I tot i que potser mai cap conveni ni cap vaga podrà ser la llevadora d’un “esdeveniment” com s’explica en el vídeo, l’actitud dels miners de Súria dels anys setanta és imprescindible. Però és que ells sabien (com el professor Ramon Grosfoguel i com nosaltres) que amb companys organitzats, preparats, decidits i dempeus a la bocamina, no hi ha res impossible.

I ara, vegin en el vídeo el perquè de tot plegat: