Una de les manifestacions més insidioses del feixisme és la que devalua la vida quotidiana. La que no sols banalitza el mal, sinó que altera el funcionament neuronal. La que converteix l’arbitrarietat en l’únic intèrpret vàlid dels fets, sense tenir en compte ni el mal que es fa a les persones, ni en com es vulneren els seus drets. La que permet que les filtracions interessades siguin el pa nostre de cada dia dels mitjans, i se’ns donin a llegir, com exquisida llaminadura, les converses privades, obtingudes i publicitades des de les clavegueres. Crec que el feixisme rampant alimenta els instints de subterrani, esmicola la convivència en democràcia i aplica, sempre que convé, el dret penal de l’enemic que anticipa el càstig. Es nodreix de sentències desproporcionades i flexibilitza les garanties penals (com la presó preventiva). Jutja com a delictes accions que ja no ho són, que els temps han desdibuixat i sobrepassat. Però el discurs esbiaixat de la prepotència ajuda que els autoritaris es descarin, treguin a passejar la seva supèrbia i acaparin titulars: ja no els cal la protecció de les ombres.

Per ser ara el més prepotent dels prepotents, no me’n puc estar de veure amb ulls d’aquí les darreres facècies de Trump. Li és impossible, psíquicament i somàticament, reconèixer la derrota, i per mantenir-se en el poder també polititza els tribunals i judicialitza la política. Hi trobo massa punts de contacte amb la roda de sínia habitual de PP i afins de recollida de signatures i recursos judicials. I també s’assemblen els incondicionals de Trump als grups de pressió estatals (que massa sovint porten el cognom de “catòlics”) i que volen coartar llibertat i igualtat reclamant en el seu nom les seves dèries del passat, i prostituint els conceptes. Exemple: en nom de la llibertat d’ensenyament el PP ha començat a recollir signatures contra la llei Celaá que, si té algun mèrit, és que pretén substituir la llei Wert emanada d’un esbarzer en flames. Com recordava l’escriptora i periodista Rosa Maria Artal, (la llei Wert) “consagraba en uno de sus desarrollos un talibanismo católico que fue considerado cercano al creacionismo". I així podia llegir-se al BOE que “el alumno reconoce con asombro y se esfuerza por comprender el origen divino del cosmos”... (per no mencionar que si aquest alumne era català, per mor de la llei Wert, seria també “espanyolitzat” per a honra i glòria de l’imperi).

El feixisme rampant alimenta els instints de subterrani, esmicola la convivència en democràcia i aplica, sempre que convé, el dret penal de l’enemic que anticipa el càstig

Tots aquests “retorns al futur”, pel bé de la humanitat, han de trobar el seu topall i el seu límit. El talibanisme de Trump, per exemple, ha rebut una forta patacada del jutge Matthew Brann, republicà, del Tribunal de Districte dels Estats Units a Pennsilvània, que no ha acceptat desautoritzar gairebé set milions d'electors en nom d’una suposada “igualtat” entre votants. L’artifici legal de Trump i el seu advocat Giuliani va ser qualificat pel jutge Brann com a "monstre de Frankenstein". Però Trump vol ser el darrer taumaturg. Vol ser un president gairebé diví, amb aurèola de perruqueria, daurat de raigs UVA, i superpoders per atemorir, extorquir, manipular i tergiversar. Tanmateix, els seus dons profètics deceben, el seu “miracle” ha estat multiplicar no pans i peixos, sinó la Covid-19, de manera esbiaixada, augmentant les desigualtats en salut per codi postal i assegurança privada. Amb la credibilitat relativa que es pot donar a les xifres oficials, els Estats Units guanyen a tots estats  en xifres de contagis (fins aquesta setmana, 12 milions d’infectats, i 255.000 morts pel coronavirus).

Trump, fa mesos, li havia reconegut al periodista Bob Woodward (que juntament amb Carl Bernstein va descobrir l’escàndol del Watergate que va fer caure Nixon) que la Covid-19 era molt més letal que la grip, però en públic ho va negar. I el varen voler creure. Els seus seguidors negacionistes, terraplanistes i creacionistes, potser confien que si cauen malalts, un helicòpter els transportarà fins a l’hospital militar Walter Reed, a 30 minuts de Washington, on va acollir-se el president, i rebran gratis et amore el mateix tractament experimental, un còctel d’anticossos caríssim, que el va fer sentir “20 anys més jove”. De fet, en un moment d’incontinència verbal, Trump es va comprometre a pagar el tractament a qui li fes falta. I això en el país on “sanitat pública” és sinònim de bolxevisme.

Amb idees similars es manifesten grups ultres cada cap de setmana a Europa i a tot l’Estat. No és sols una manera de negar una malaltia. És una forma de contaminar amb una altra: el feixisme al qual se li nega el nom. El nou Frankestein en vena.