Carta oberta

Sra. vicepresidenta del govern espanyol Carmen Calvo:

Fent ostentació de la vostra fusta democràtica i de la vostra estima per la història i les institucions de Catalunya, en una entrevista a Canal Sur Radio, us heu queixat, de nou, del president de la Generalitat Quim Torra i Pla. Us semblen “escarafalls” que, en el missatge institucional de la Diada, consideri que els caps d’estat i de govern haurien de demanar perdó, en acte solemne, per l’afusellament del president Companys, ara en fa 80 anys. El president Torra ho fonamentava en precedents històrics i en un polític sense el qual no es pot entendre el segle XX a Europa. Hans-Dietrich Genscher (que el 1990 va rebre el premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional, entre altres coses per la seva defensa dels drets humans) era “un mestre de la diplomàcia” i un arquitecte clau de l’Europa d’avui. Per molt lluny que s’estigui —com és el meu cas— de la ideologia del que fou ministre d’Afers Estrangers alemany, se li ha de reconèixer que sabia fer política. I ho demostrava. No com ara. No com vós.

Fent ostentació de les “diferències”, no sols heu volgut donar lliçons al president de Catalunya, sinó que també heu volgut esmenar la plana a l'exministre d’Afers Exteriors alemany. Heu dit: “En democràcia no es resolen les coses així (en actes solemnes de reconeixement), perquè això no serveix de res (...) es resolen amb la llei que portaré al Consell de Ministres dimarts i on considerarem nuls els judicis i sentències sense garanties juridicoprocessals (...) Això és seriós i propi d’una democràcia, i l’altra cosa són escarafalls”. I us heu quedat tan ampla després de fer una mica de trilera, i descobrir la sopa d’all.

A Martín Villa, actualment acusat per crims de lesa humanitat, el varen condecorar a la Carrera de San Jerónimo de Madrid, el dia abans de la il·legalització de judicis, consells de guerra, d’instruments de repressió i mort franquistes al Parlament de Catalunya

Sra. vicepresidenta Calvo, deixeu que us digui on són les diferències. I que us demostri que, en el vostre cas, no és per estar-ne massa orgullosa. Escolteu: el 29 de juny del 2017 va ser una jornada històrica al Parlament de Catalunya. La presidenta del Parlament era Carme Forcadell. El del Govern, el president Carles Puigdemont. El ple, per unanimitat, va aprovar la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme defensada per Montserrat Palau (JxSí) com a relatora de la ponència. Palau va fer palès el seu agraïment als grups impulsors, però de manera molt especial a les víctimes i a la Comissió de la Dignitat, dirigida per Josep Cruanyes i Tor, autèntic motor de la iniciativa. Amb la llei es declaraven il·legals els judicis del franquisme fets a Catalunya entre els anys 1938 i 1978, es feia un pas pioner en polítiques de reparació anul·lant els 63.961 consells de guerra del franquisme per il·legals, i s’autoritzava a l'Arxiu Nacional de Catalunya a elaborar un llistat exhaustiu de totes les persones condemnades. Textualment, es declaren il·legals els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, denominada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya, per “ser contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just”. Es va denunciar la injusta mort del president Companys i la del diputat d’ERC Josep Fàbrega, entre altres, davant de familiars i amics dels també condemnats a mort Salvador Puig Antich i Juan Paredes Manot Txiki.

No eren “escarafalls”. Era un acte solemne de reparació que va dignificar el Parlament en una jornada que era un privilegi viure. Però vós, senyora vicepresidenta, sou d’una altra cultura política. La que en lloc de diplomàcia utilitza “defenses” extensibles i projectils que buiden ulls. Creieu que exagero? No. Em quedo curta. I us en donaré un exemple ignominiós que mostra llunyanies i diferències: el dia abans del ple del Parlament de Catalunya es varen celebrar a la cambra espanyola els 40 anys de les primeres eleccions després del franquisme. Per qüestions que després s’aniran veient més clares de corrupció indefensable, no va ser-hi convidat l’exrei. I es va enfadar molt. En canvi, sí que ocupava un lloc d’honor l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, actualment acusat per la jutgessa argentina María Servini pels fets de Vitòria de 1977 i crims de lesa humanitat. A Martín Villa el varen condecorar a la Carrera de San Jerónimo de Madrid, en acte solemne, el dia abans de la il·legalització de judicis, consells de guerra, d’instruments de repressió i mort franquistes al Parlament de Catalunya.

Al Palau de la Ciutadella va dir Mireia Boya, quan va parlar en nom de la CUP-CC, que en la nostra república no hi haurà lloc per als crims de la dictadura, ni per a Martín Villa, ni pensions vitalícies per a Billy el Niño. I té raó: però aquell dia haurà de durar anys.