Unes eleccions, si em permeten el símil pervers, és quelcom semblant a començar una nova partida, obrir un nou joc. Es tornen a repartir les cartes per canviar possibilitats, correlacions, agendes. Pot ser ―el més sovint― que tot sembli que canviï perquè res canviï, com deia el de Lampedusa. Tot i que la ciutadania que vota és la que reparteix les cartes, també pot ser (de fet, és) que la banca sempre hi guanyi. I és d’esperar que així sigui perquè el que es reparteix en els comicis són, en una gran majoria, cartes marcades. I no permeten “anar de catxa”. La “festa de la democràcia” dura unes poques hores. Molt poques. Després, el que queda per al dia a dia és, sent generoses, una democràcia tutelada i apedaçada.

Els partits amb cadira assegurada, amb opcions a guanyar, són una mena d’oligopoli de poder, amb polítiques públiques permeses o fins i tot imposades pels seus creditors. O sigui, per qui els paga la campanya o pels corruptors habituals que no deixen espai a la gent honesta, sota l’ombra de consensos més o menys llunyans (Washington, Brussel·les) o pactes d’austeritat que no convenen a la salut. Recordem que hi ha llistes electorals, en concret del PP, que s’han renovat de cap a peus perquè no hi havia ni un sol nom lliure de sospita (o imputació) des de les passades eleccions. Però si no han entrat a la presó, sempre poden gaudir d’una porta giratòria. Massa vegades representació política avinent i un lloc de prestigi en una gran empresa (o despatx) estan a tocar, i si no, que ho preguntin a la Soraya Sáenz de Santamaría, la darrera protagonista del canvi d’escenari.

El sistema polític establert és incapaç de desfer-se del seu origen autoritari, franquista. A l’Estat, per anys i anys, hi va haver un bipartidisme de formes i permissivitat diferents, però hermètic en el que calia i interessava: un sistema impositiu que fomentava desigualtats, una reglamentació laboral que laminés drets als treballadors i treballadores, i unes llibertats més o menys flexibles, però sempre vigilades. Aquest sistema en què la divisió de poders, a la cimera, és pura poesia, tampoc podia reconèixer la plurinacionalitat evident del seu territori i acceptar el dret d’autodeterminació. Quan després del 15-M el bipartidisme semblava haver-se trencat, sols es va produir, d’una banda, la caiguda d’algunes caretes de rictus més amable i que es perfilessin, sota la caricatura d’Aznar, tres facetes d’una mateixa fesomia autoritària.

El 28-A, a l’ombra de la República, podria no ser una “festa de la democràcia” més, del tot innòcua per al poder establert

D’altra banda, la descomposició i pèrdua de consistència de la socialdemocràcia va obrir escletxes irreversibles en la capacitat de seduir, per més que el seu secretari general sembli tret del paper cuixé. Dissortadament, a més, la incoherència d’una esquerra que es reclamava del 15-M va irrompre a les urnes per no canviar res. Un trànsit molt ràpid des de l’assalt als cels fins a l’aspiració de formar part de les noves disfresses del “bipartidisme” transvestit que ara es reparteix entre cinc intentant reforçar amb propostes de ministeris de plurinacionalitat impossibles, per exemple, els punts febles (que són legió) dels governs passats i de futur de Pedro Sánchez.

Sé que és molt difícil que, des de l’esquerra, nous partits entrin en joc, sobretot perquè moltes ciutadanes i ciutadans del comú ja no creuen massa en la “festa de la democràcia”. Des de la dreta, en canvi, és més fàcil si compleixes la condició bàsica de compartir l’ADN econòmic i lligams familiars amb els exlatifundistes de l’hemicicle i els monopolis de poder. Això explicaria la coincidència de vot, passada i present, de molts partits “nacionalistes” amb els dos grans i que es faci trinxera comuna en la defensa de la primera família, la família més Família de totes les famílies de l’Estat. A tanta distància de milions i milions de persones que malviuen enganxades a una roda perversa, i a les que es vol acontentar, de tant en tant, cedint-los per breus instants, cada quatre anys, unes cartes marcades. Fins que es pren consciència. I el sistema s’esquerda.

Tenim a prop un 28-A sota l’ombra de la República, que vol dir llibertat. Un concepte i una pràctica que conté, en un punt significatiu del seu contingut, no només la llibertat dels presos i preses polítics, sinó la impossibilitat que el Codi Penal s’imposi a l’exercici noble de la política i condueixi a judicis farsa, prohibicions xantofòbiques o detencions arbitràries com les que se segueixen produint sota el xivarri i la fúria de la campanya electoral.

República vol dir també igualtat, i vol dir fraternitat i sororitat. Per això cal reconèixer, acceptar i lluitar perquè “la festa de la democràcia” no duri 12 hores cada quatre anys, ni s’alcin muralles xineses entre electors i escollits, ni entre les lleis que surten del Parlament i posada en marxa el govern i les reivindicacions populars. Vol dir que el que varen votar més de 2 milions de persones a Catalunya es faci valer.

Per tant, l’ADN a compartir no és de l’Ibex: és el que ens porta més justícia, més equitat i fa més amplis els drets civils, econòmics, laborals, culturals i nacionals. El 28-A, a l’ombra de la República, podria no ser una “festa de la democràcia” més, del tot innòcua per al poder establert. Pot cristal·litzar en paradigma de canvi, en l’aliança comuna, des de baix i sense concessions, amb el feminisme i drets del col·lectiu LGBTI a l’avantguarda, la defensa del territori, l’internacionalisme, l’antifeixisme, la democràcia radical i el republicanisme.