Si ens hi conformem, una realitat artificiosa, de profunditats planes, ens domina. Com traslladats al centre d’un trompe-l’oeil en moviment perpetu, baixem escales que pugen i ens submergim en caigudes d’aigua que mai mullen. La proposta de M. C. Escher és un corrent d'aigua que uneix dos triangles de Penrose allargats i que, amb la força de la seva caiguda inexistent, fa funcionar una sínia. Si s’hi fixen, se’ns pot veure donant voltes, com catúfols, en aquesta sínia de surrealisme degradat, mentre maldem per treure’ns la llei mordassa. No sé si la sensació d’estar vivint en aparences i decorats arnats és compartida, però si fos el cas, hauríem de vèncer, conjuntament, la tossuderia amb què ens volen callats, descerebrats i còmplices. Obligats a sentir la lloa repetida de l’alt nivell dels cossos de la suprema magistratura de l’Estat mentre jutges i fiscals parlen com cunyats que s’han guanyat la toga en unes oposicions classistes i memorístiques, a l’engròs. La darrera prova del que escric: les errades i preguntes impertinents dels fiscals en el judici contra el major Trapero i comandaments dels Mossos, amb traduccions a l'estil Monty Python en una alta magistratura que ens vol condemnar a una vida sense cap costat brillant. I la sínia no s’atura si no la fem aturar. Ara segueix la continuació ―que es representa a l'Audiència Nacional― del primer acte del judici-frau del Suprem. La lògica i el dret tenen en aquesta segona part (que, segons la dita castellana, mai pot ser bona) una importància menor, i potser per això, perquè la lògica és secundària, es manté l’acusació de rebel·lió que la sentència de Marchena ja no va incloure. Una única mostra de coherència? Que Carballo i Rubira segueixen la tònica dels seus currículums que travessen, per exemple, Altsasu, el Baix Llobregat, els dos Vallesos i Osona.

També són de surrealisme pur les darreres peticions de set mesos de presó de la Fiscalia per a Tamara Carrasco. A Tamara, que ja va passar 13 mesos confinada a Viladecans, li atribueix ara el fiscal funcions de coordinació dels ”anomenats” Comitès de Defensa de la República (CDR) i dirigir les accions de la Setmana Santa del 2018 “de conformitat amb les consignes llançades per l'acusada" a través d'un missatge d'àudio difós per Whatsapp... Renuncio a fer cap més comentari, perquè ahir mateix podíem llegir en un diari digital d’àmbit estatal que el president del Parlament, Roger Torrent, deixarà que qui decideixi si se li treu l’escó de diputat o no al president de Catalunya, Quim Torra i Pla, sigui el secretari general, el lletrat Xavier Muro. I ja no entenc res. Que la sobirania parlamentària quedi reduïda a interpretacions funcionarials, més que jurídiques, dels lletrats, supera els nivells del meu enteniment... i diria fins i tot els del ridícul als que ens volen acostumar els inductors de totes les facècies. Tant, que no m’ho puc ni creure.

El seu objectiu de veritat ―i d’això en fa molts d’anys― som totes nosaltres, les que no volem una construcció d’il·lusionistes venedors de fum que ens volen il·lusionats sense causa i ens prenen per il·lusos irredempts

Però aquesta setmana no tot han estat exhibicions estultes. També hem pogut veure com s’intentaven emmascarar o amagar sota l’estora els resultats de l’examen que el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides ha fet a l’estat espanyol. Explicava Beatriz Talegón que les crítiques més importants se centraven en llibertats civils, independència judicial, les forces policials i les desigualtats socials. I l’informe es preocupa també pel funcionament del poder judicial, l'aplicació de la llei de seguretat ciutadana (llei mordassa) i la deficient protecció de grups vulnerables com ara els immigrants... i l'atenció especial a dones i nens, que estan patint les conseqüències més greus de la crisi econòmica. (Aquí es pot consultar tot l’informe).

Mentre amigues i companys segueixen a la presó o són amenaçats amb ordres d’extradició a l’exili, seguirem tenint l’ànim engabiat per la vergonya pròpia. I intentarem resistir com sigui, potser sense adonar-nos que ja va sent hora d’obrir els ulls i canviar d’estratègia. Ens volen fer creure que el seu objectiu és Tamara Carrasco, o el major Trapero o la intendent Laplana, o el president del Parlament o el president de Catalunya. Però elles i ells són només víctimes del moment per anar fent boca. El seu objectiu de veritat ―i d’això en fa molts d’anys― som totes nosaltres, les que no volem una construcció d’il·lusionistes venedors de fum que ens volen il·lusionats sense causa i ens prenen per il·lusos irredempts. Van pels demòcrates que treballen per la igualtat i són proclama viva de solidaritat amb els presos i exiliats polítics. Sense lleis electorals intrusives ni lleis mordassa. Amb informació veraç. Sense constructes que enganyen i empresonen.