És bon senyal que des de la conselleria de Salut es reconegui —quan no hi ha prou atenció primària ni per atendre a tots els nous infectats de covid i quan, de nou, s’omplien les sales covid dels hospitals i es tornen a ocupar els llits de les UCI’s— que en salut pública s’han comès errors greus. 

Sí. Sempre és bon senyal que es reconeguin els errors. Però és un senyal molt pitjor, gairebé imperdonable, que s’hagin comès. Perquè l’onada era previsible i ens ha desbordat mentre sentíem a diari, a metges i científics, alertar de la rapidesa de contagi de la variant delta. I tot seguit assistíem, dia sí, dia també, a les hores de més audiència dels mitjans públics i privats, als greuges i exigències de grups de pressió defensant obrir l’oci nocturn i ampliar horaris i terrasses que devoren l’espai públic sota el mantra “jo controlo” (que s’ha convertit massa aviat en crits de “ajuda, que no puc controlar res”). Sociòlegs i amistançats donaven arguments bonistes sobre la necessitat de viure la música en directe a festivals de milers d’espectadors on no es podia garantir ni distància ni mascareta. Però el que és pitjor: quan en els controls de les PCR per entrar es detectaven contagis, ni es garantia fer-ne seguiment ni es vigilaven les quarantenes. La gent jove, ens deien, prou malament s’ho ha passat amb les restriccions, i ara era moment de deixar que s’esbravessin en viatges de fi de curs (que ningú sap com s’han organitzat) i en botellots a les platges.  I mentre anaven caient regulacions (fins i tot la mascareta a l’exterior), els locals d’oci nocturn miraven amb gelosia els botellots salvatges perquè la bossa del seu negoci no dringava com volien, mentre el nou Govern vol acontentar tothom i sobre tot, no culpabilitzar els joves, en un acte de fe en la màgia potàgia que mai ha servit per a res en salut pública.

El nou Govern vol acontentar tothom i sobre tot, no culpabilitzar els joves, en un acte de fe en la màgia potàgia que mai ha servit per a res en salut pública.

Amb el vell Govern es varen cometre autèntics homicidis en residències de tercera edat, i ningú va ni tan sols entonar (fluixet) un mea culpa. Ara es reconeixen les errades però, i què? Les regulacions reverteixen mentre el personal sanitari, d’atenció i cures està esgotat. No hi ha proposta d’esmena real, i tot i que no ho reconeixem, ens assemblem cada vegada més al Madrid d’Ayuso i també (pobre National Health Service, qui t’ha vist i qui et veu) a la política sanitària de Boris Johnson. Qui se’n surti de l’epidèmia, potser en podrà sortir immunitzat. Qui no, que la terra li sigui lleu.

Sap com està la sanitat a peu de carrer, en l’atenció de les persones malaltes d’afeccions comunes, conseller Argimon? Li explico unes “anècdotes” d’aquests darrers dies: un malalt de setanta i molts anys, afectat greument per lumbàlgies gairebé invalidants que li han generat problemes intestinals i que porta cinc setmanes prenent Nolotil, a dosis cada vegada més altes per prescripció mèdica sense trobar cap millora, es traslladat finalment al CUAP amb febrícula i molt dolor, i d’aquí a l’hospital de zona. Sense ni una analítica ni una radiografia li donen l’alta al cap de quatre hores amb una injecció (?) intramuscular i un canvi aparent de medicació: ara li han receptat Metamizol… Que és el principi actiu del Nolotil.

No es pot tractar així a la gent malalta, senyor conseller. En un altre cas, no pot el metge d’urgències, per telèfon, demanar que un malalt sigui traslladat a l’hospital i no poden els auxiliars de l’ambulància preguntar si ha passat visita el metge i negar-se a fer el trasllat per no “apreciar [ells] motius clínics”. I ningú hauria de sentir la impotència —després de sortejar mil entrebancs i aconseguir la promesa de que una persona malalta que ha canviat de residència, tindrà ambulància per ser atesa d’urgència a l’Hospital Clínic, on la porten des de fa mes de 40 anys— de veure com l’especialista fa una petició de visita… I quan la petició de visita arriba, és pel 2022.

Catalunya, la neoautonomia dialogant i pactadora, es queda sense professionals, absolutament necessaris, mentre la gent més qualificada es busca feina, reconeixement, un sou digne i millors condicions de treball, on sigui… en l’amargor que aquest “on sigui” no és aquí. 

Catalunya, aquesta nació europea on s’obre (ens diu Lluís Llach) una etapa de neoautonomisme,  és la zona europea on es concentra el vòrtex de la transmissió, és la zona pintada en tons més obscurs en els mapes d’occident. Una nació amb una ínfima dotació en infermeres, metgesses, investigadores, en la que falten fisioterapeutes, treballadores i psicòlogues socials, i en la que cal que s’abordin seriosament les malalties mentals i totes les cures i atencions que calgui per a qui pateix les seqüeles de la covid i de tantes malalties invisibilitzades (i privatitzades). Catalunya, la neoautonomia dialogant i pactadora, es queda sense professionals, absolutament necessaris, mentre la gent més qualificada es busca feina, reconeixement, un sou digne i millors condicions de treball, on sigui… en l’amargor que aquest “on sigui”  no és aquí. 

Sabem que la sanitat i l’ensenyament públics són eines de cohesió fonamentals, les gran anivelladores de la desigualtat. Per això mateix, i perquè va de democràcia i de creure de nou (ni que sigui una mica) en les institucions, un Govern “neoautonomista” no es redimeix dient que fa una bona gestió. Sobre tot, quan no la fa, ni excel·leix en el reforç d’una sanitat capdavantera, ni  d’un ensenyament de qualitat, ni en la defensa de la llengua.

La gran errada pot acabar essent que, per  imposar el “neoautonomisme” s’acabi desfent la convivència.