El professor, escriptor i polític Xosé Manuel Beiras (Santiago de Compostel·la, 1936) va acceptar anar dissabte com a convidat al FAQS, i ens feia així un regal per a la intel·ligència. Beiras és l'història viva d’una lluita antifranquista personal que connecta amb el ressorgiment del nacionalisme gallec, i des de la seva “perifèria” és un testimoni especialment lúcid de la deriva de les “esquerres” a la península. Culte i valent, un esperit lliure —com ha demostrat tantes vegades— sap explicar de manera molt clara la diferència entre nacionalismes opressors (nacionalismes d’estat, xovinistes) i nacionalismes alliberadors. A més, dissabte es va convertir en comentarista d’excepció de l’entrevista que la periodista Cristina Puig va fer a Jason Stanley (1969), l’autor de Fatxa, professor de la Universitat de Yale, estudiós de la filosofia del llenguatge, l’epistemologia,  la lingüística  i el llenguatge propagandístic. Tot i el diferent  bagatge intel·lectual (Beiras es va formar en Dret i Economia i va guanyar l’any 1980 la càtedra d’Estructura Econòmica a la Universitat de Santiago de Compostel·la), tant Stanley com Beiras coincidien en la metamorfosi del feixisme, que pot presentar diferents variants segons països però té origen en el  totalitarisme ideològic i polític de l'Europa dels anys 20 i 30 a Europa. I estaven d’acord també en que ara ressorgeix amb força en un món en el que les multinacionals pretenen (i tenen) més poder que els estats i aprofiten la globalització i les noves tecnologies en el seu benefici. Tanmateix, l’enemic comú segueix sent el mateix: la democràcia entesa no sols com un sistema de vot, sinó, sobre tot, com una manera d’entendre la convivència i compartir una cultura democràtica que es caracteritza pels valors d’igualtat i llibertat.

D'exemples, en varen sortir més que dits hi ha en una mà. En destaco la revolució dels clavells portuguesa, considerada un “furóncol,” pel Departament d’Estat dels EUA, que no la va poder impedir, fins a la santa aliança entre el mateix Departament d’Estat, el SPD alemany, el PS de Mitterand i alguns “parvenus” (Beiras dixit) autòctons sorgits al Congrés de Suresnes per crear una transició que tragués força a una ruptura antifeixista.

El feixisme en els nostres dies ha pres noves disfresses, però segueix sent una qüestió de poder, i es segueix oposant al pensament alliberador i crític

Que el final de la conversa amb X. M. Beiras fos compartit amb Simona Levi (1966) fundadora de X-net, directora de teatre, dramaturga, activista, investigadora, reportera i docent va ser especialment brillant. Levi, autora de l’assaig Fake-You, incideix en la incompatibilitat dels grans grups econòmics i els estats amb la veritat, i va donar més elements per entendre com el  feixisme dels nostres dies segueix desgastant, lentament, veritat i democràcia. En el feixisme, la veritat no hi té cap paper, és irrellevant, i substitueix la informació necessària per mercaderies d’entreteniment defectuoses. Ens volen desinformats, temorosos i enfadats per coses equivocades. I el repàs d’exemples també va ser aclaparador, des de la immadura negació del canvi climàtic (que justifica la destrucció de la selva de l’Amazones, tan rendible per a uns pocs, tan costosa per a la humanitat) fins als grans negocis professionals de la mentida, com la Fox News, entre altres.

El feixisme en els nostres dies ha pres noves disfresses, però segueix sent una qüestió de poder, i es segueix oposant al pensament alliberador i crític. I si és veritat que el feixisme es cura llegint, en el FAQS vàrem tenir un autor i una autora imprescindibles per alimentar l’antifeixisme, i una llista de noms que donen relleu i fonament a una lluita que aviat serà centenària, com Umberto Eco, Daniel Guérin, Bertold Brecht, Toni Domènech, Eduardo Galeano, Michel Löwy, José Luis Sampedro, Joan Garcès... Noms imprescindibles per deconstruir un passat feixista que es va mantenir viu en el que Sampedro en deia “Aznarato” i que ara es mostra en tota la seva baixesa a l’alcaldia i el govern de la Comunitat de Madrid, però també en 52 escons del Congreso. Són la prova evident de les mentides de la transició, que el franquisme encara arrela a la magistratura i en el poder econòmic, i que, contradient —ara sí— a Jason Stanley, no és que “esperin a tornar”. És que ja són aquí.