Octuvre.cat ha enviat un correu a tota la comunitat que els dona suport lamentant la decisió del govern de Boris Johnson de permetre l’extradició de Julian Assange als Estats Units. El podeu llegir aquí acompanyat amb dos articles de Peter Oborne i Glenn Greenwald on es demostra per què els discursos sobre la llibertat dels Estats Units i el Regne Unit són una farsa. En general, és cert que la injustícia té com a principals aliades la complicitat dels grans mitjans que avui miren cap a una altra banda i la fragilitat de la nostra memòria, i segurament més aquesta setmana de calor extrema, eufòries televisades, una guerra cruel sense arguments per seguir explicant i una “festa de la democràcia” internacionalitzada (que molts intenten reduir al dia de les urnes per fer-la més fràgil) amb escenaris i urnes a Colòmbia, França i Andalusia.

Parlant encara sobre estimacions, el gran xoc polític sembla el francès, on Macron perd la majoria absoluta mentre l’aliança de les esquerres creix de manera impactant, fins a poder convertir-se en el principal grup d’oposició. Es pot inaugurar a França una altra mena de “cohabitació” que reforçaria el cordó sanitari enfront l’extrema dreta lepenista. Potser fins i tot els grans organismes internacionals (FMI i companyia) hi estarien d’acord, amb els de Mélenchon defensant de manera prioritària les polítiques d’equitat i defensa del medi, front l’increment de l’agressivitat ultra que el fet d’haver obtingut grup propi pot donar als de Marine Le Pen. En tot cas, l’abstenció, com la calor, també s’ha instal·lat a França, i cap demòcrata pot estar-ne content. Des de fa vint anys que la tendència abstencionista no para de créixer i, si els polítics no reaccionen, no anuncia res de bo.

Per la seva banda, un diari amb seu a Sevilla anunciava que les eleccions del 19J representaven una cita amb “el votant infidel”. Si és des del PSOE que es feia la lectura, la caiguda del partit del govern espanyol ha confirmat no sols la volatilitat del vot, sinó la pèrdua de credibilitat dels grups d’esquerres per i post 15M, i la desmobilització en una terra on sols un 22% de l’electorat (el de vot més constant) va néixer a la Dictadura, però també un 4% de l'electorat queda oblidat en altres països, amb grans dificultats perquè el seu vot arribi a les urnes.

La injustícia té com a principals aliades la complicitat dels grans mitjans que avui miren cap a una altra banda i la fragilitat de la nostra memòria

En qualsevol cas, la majoria absoluta aconseguida per un candidat que NO es recolza en el seu partit (el de les llistes delatores i la corrupció) demostra que l’estratègia de Feijóo a Galícia també té èxit a Andalusia. El millor —si es pot dir així— és que els ultres no tindrien cap incidència. I la torna, la davallada del Ciudadanos.

Per la seva banda, a Colòmbia quan escric aquest article encara no han tancat les urnes. Les pot guanyar, diuen, Gustavo Petro, un economista, un intel·lectual i exguerriller que aspira a ser el primer president progressista del seu país. Petro, de 62 anys, és senador, va ser alcalde de Bogotà i aquest és el tercer intent d'arribar a la presidència. A la primera volta va ser el més votat amb 8,5 milions de suports, una xifra històrica per a un candidat d'esquerra. Petro ha fet campanya denunciant el descontentament social d'un país que va esclatar en protestes el 2019 i el 2021 i que va sortir de la pandèmia més conscient de la tremenda desigualtat del país, una de les més grans d'Amèrica Llatina. El seu adversari és Rodolfo Hernández, un polític independent i sense partit que renega dels polítics, un empresari que vol portar les lògiques de les companyies a l'Estat. Sense programa ni grup parlamentari, ha de basar la seva campanya a anar contra la corrupció. És enginyer, va ser exalcalde de Bucaramanga, i va aconseguir a la primera volta gairebé 6 milions de vots. Imitant Trump de forma gens innocent, es va acostar als electors per les xarxes socials, primant el TikTok i fent molt poques entrevistes, sense actes de campanya ni participar en debats i es parla fins i tot que vol formar un gabinet purament d'empresaris. Pel que sembla, ni ho desmenteix ni ho confirma.

Molt per analitzar, molt per comentar i també, molt per incrementar el pessimisme de la intel·ligència. Esperem, però, que la força de la solidaritat del bon periodisme porti de nou a portada a Julian Assange, i la denúncia de la seva deportació en primer pla. I també, com ens recorda Octuvre.cat, els 16 mesos des de l'empresonament de Pablo Hasél, els 100 dies de la detenció de Pablo González a Polònia i els 2 mesos des que va esclatar el Catalangate.