Diuen de manera molt apòcrifa que, en el segle XV, quan regnava l’avi d’Isabel la Catòlica, hi havia una dona a León, casada amb un jueu convers, que admirava d’una manera irracional les virtuts de l’arròs. El considerava el guaridor de tots els mals, la gran panacea. Però quan estava al llit de mort, i per més que li preguntessin, no va tenir forces per contestar si volia el seu plat preferit. I es va morir.

El dia 13, a les 12, l’esperit d’Isabel la Catòlica tornarà a Madrid, a la plaça de Colón, convocat per una parella de relíquies polítiques, Rosa Díez i Fernando Savater, subministradors  habituals de coartades per les kermesses de les tres dretes que es confonen, quan es tracta d’Euskadi i Catalunya, en l’ultradreta de la caspa i el guerrer de l’antifaç. Si no existissin Díez i Savater, els ultres més ultres els haurien d’inventar. Des de la foto de Colón original de febrer del 2019 han passat més de dos anys, tot i que ara la podríem confondre amb un fotograma d’uns walking dead vestits d’Armani. Des del 2019 UpyD ha passat a millor vida,  Ciudadanos pateix una mena de narcolèpsia debilitant que cada dia l’empitjora, i tampoc va massa fort el partit de les gavines que s'ha comportat, diuen des d’algun tribunal, com una organització criminal constituïda o utilitzada per cometre delictes, amb centenars de càrrecs  processats per activitats criminals: tots els antics tresorers i una gran part de les direccions locals, autonòmiques i estatals fins a la darrera imputació, la de Maria Dolores de Cospedal,  pseudo-mare política nutrícia de l’actual president del PP, Pablo Casado. Però les ultra dretes es sumen el 13 a Colón, i tot sigui perquè els tres Jordis, la Carme, la Dolors, l’Oriol, en Raül, en Quim i en Josep es podreixin a la presó.

Si també vas a Colón, Caietana, Maripili o Caterina, no oblidis repassar les darreres converses de sobretaula del teu cunyat i els millors disbarats de ForoCoches. I dona una ullada als xats de militars i jusapols sobre el nombre òptim de bales per a demòcrates. T’anirà bé per tenir conversa. I posa cara d’horror, estil Munch, quan et diguin que amb  els indults Pedro Sánchez i el seu govern reconeixen de fet que a l’Estat hi ha presos polítics... (presos polítics? Vade retro!  Sols cal mirar les cares dels convocats a Colón per entendre que Ñ és més que una democràcia gloriosa i plena). Però per més que t’hi capfiquis, mai assoliràs el grau de sofisticació dels actuals don Pelayo quan asseguren que “todo es ETA” o, amb puny americà ben encaixat i la Tasser a la ronyonera, afirmen que: “no nos engañan, Cataluña es España”.

Segueix sent un elaborat misteri que en el segle XXI hi hagi gent que confiï, de manera tan plena i amb tanta facilitat, en els eslògans  del primer estafador que demana la seva signatura per fer mal, i accepta que s’afalaguin els seus instints més viscerals i primaris

Rosa Díez fa una gran campanya de convocatòria. En diverses entrevistes ha titllat la conducta de Pedro Sánchez com a pròpia d'un psicòpata perquè hi detecta el que es coneix com la 'Triada Fosca':  la psicopatia, que seria una capacitat d’empatia molt limitada i pròpia de persones que no tenen remordiments; el maquiavel·lisme, o sia, la pràctica del cinisme per a satisfer els seus  interessos; i el narcisisme de la personalitat vanitosa que es creu que mereix molt més del que ha aconseguit. Tot això, ens diu la ex-UpyD, defineix a Pedro Sánchez. I no seré jo qui el defensi, però em fa vergonya aliena llegir aquesta interpretació psicoanalítica de qui també hi cap, perfectament, en la descripció, i sense ni una sola referència a la ferida narcisista que ve patint des de que va haver d’abandonar el seu escó al Parlament Europeu pel  PSOE per discrepar amb Rodríguez Zapatero sobre el procés de pau a Euskadi. Ella defensava la desfeta d’ETA per les armes. Ni que costés molt més dolor, temps d’angoixa, i més morts. A Rosa Díez tant li feia: ella és la nèmesi implacable, la defensora venjativa de la seva pàtria una, gran, i lliure. Però sobre tot, UNA. I a més, uninacional i indivisible.

Ara Catalunya ocupa, per la gent com Rosa Díez, l’objectiu de totes les ires. I molta gent -massa- es deleix per fer els cors de l’encesa xerrameca. Sobre tot, els que van guanyant escons grimpant sobre la xenofòbia, l’homofòbia i el racisme. Segueix sent un elaborat misteri que en el segle XXI hi hagi gent que confiï, de manera tan plena i amb tanta facilitat, en els eslògans  del primer estafador que demana la seva signatura per fer mal, i accepta que s’afalaguin els seus instints més viscerals i primaris. Fins i tot la Catalina de mitjans del segle XV, la que ens diuen que creia en les virtuts terapèutiques del cereal, entendria perfectament la sòrdida burla.