Els corredors humanitaris són una resposta legal i segura per acollir refugiats a països d’Europa, però només Itàlia, França i ara Bèlgica ho han aplicat. I Andorra, que tot i ser un país petit, ja fa anys que va signar un protocol per tal que 16 famílies de Síria s’hi poguessin incloure. Els corredors humanitaris són una realitat poc coneguda. Barcelona ha discutit aquesta setmana la seva viabilitat amb diverses entitats que hi treballen en el marc d’un projecte europeu que fa entrar 1.000 refugiats en dos anys. Un miler de persones repartides entre territori francès, italià i belga pot semblar irrisori, però ja és més que el que alguns macropaïsos europeus fan amb les seves polítiques d’integració. Integrar és un concepte que no és sinònim d’assimilar o fer diluir identitats, sinó bàsicament oferir una feina, perquè a no ser que marxis del teu país voluntàriament per altres motius, el primer que necessites i et dignifica és una seguretat laboral. I aprendre la llengua i tenir un sostre, en un entorn que t’aculli. Els corredors el que fan és assegurar-se prèviament que en el país d’acollida hi haurà una xarxa d’entitats (i les entitats estan fetes de persones) que preparen el terreny perquè escoles, associacions, centres es posin d’acord i facilitin aquesta integració, que es fa un a un.
He viscut l’absurditat de no entendre per què l’estat espanyol no activa encara un corredor, un protocol, una família. No concorda amb les bones intencions de voler acollir que s’han vist a balcons i places
Els corredors humanitaris són un model d’acollida impulsat per la comunitat de Sant’Egidio que busca rebre persones migrants tot garantint la seva integració en l’arribada a Europa. Consta de diverses etapes, concretament, la signatura d’un protocol amb autoritats públiques, tria i preparació de beneficiaris, selecció i formació de patrocinadors privats, viatges segurs i legals, vies d’integració, inclusió en el teixit social del país receptor. Aquest sistema, operatiu des del 2015, ha aconseguit acollir més de 5.200 refugiats sirians, libis, afganesos, sudanesos, libanesos i somalis, entre altres nacionalitats. Del total de persones que han arribat a través d’aquests corredors, un 23% són menors d'edat. No s’han activat corredors amb Ucraïna perquè l’esperança amb aquest país és que els refugiats puguin anar tornant als seus països. En canvi, amb els corredors humanitaris, el país que acull és el país on aquestes persones projectaran la seva vida. He assistit a les sessions en què experts de França, Itàlia, Bèlgica, Suècia, Finlàndia, Portugal, Bulgària i Polònia exposaven també a periodistes catalans què fan els seus països i he viscut l’absurditat de no entendre per què l’estat espanyol no activa encara un corredor, un protocol, una família. No concorda amb les bones intencions de voler acollir que s’han vist a balcons i places. El papa Francesc a Lampedusa, amb aquell crit de “vergonya” per les morts mediterrànies, va catalitzar ajuda a Itàlia. Andorra, envejable país autodeterminat que, per la seva mida, però també per la seva sensibilitat, ja ho té, i no disposava prèviament d’una llei. Doncs l’han fet. Aquella nostra frase de la “voluntat política” ressona més que mai.