Ha tornat a passar, tampoc és l’únic en aquesta situació —i no parlo només de persones anònimes—, però el cas de Vinicius és dels més flagrants. A Mestalla aquesta vegada, de fet, dins i fora de l’estadi, al jugador del Madrid se li va dir “mico” i altres coses, cap d’elles amb intenció edificant. Però la polèmica que s’ha generat amb arguments per a tots els gustos —alguns d’ells, més dels que pensem, doblement discriminatoris—, per mi és pitjor encara o, si més no, del mateix nivell que els insults dels energúmens contra el jugador.

Tots aquells i aquelles que han justificat, d’una manera o altra, que Vinicius s’ho mereix o s’ho busca perquè és un provocador, s’ho han de fer mirar amb urgència, més encara quan pretenen parlar des del seny i la raó. Cal tenir molta barra ètica i moral per intentar justificar el que va passar i passa habitualment. A banda, si faig cas de les explicacions que després han donat la majoria dels qui s’han expressat en aquests termes, de posar-se en evidència una crua contradicció entre els valors que es diu que es defensen i els valors que s’abracen en realitat.   

Hi ha àmbits on el sentiment i l’expressió racista es troben en un punt d’efervescència que caldria aturar amb urgència, però no serà possible si l’acció no és conjunta i en tots els àmbits socials

Aquest mateix tipus d’arguments són els que denoten la profunditat, l’arrelament, que té el racisme en la nostra cultura. Que som racistes ja ho hauríem de saber, a més tots i totes, sempre que no vigilem, quan portem l’automàtic posat. Ho som més encara quan donem per descomptat que no és el nostre cas, que no som racistes. De fet, tot aquell o aquella que no s’ho pensa és qui té més perill de reproduir el racisme sense ni adonar-se'n o sense voluntat de fer-ho. No és pas que això sigui disculpable, encara que clar que es puja de grau quan volgudament s’exerceix de racista. Sembla, a més, que hi ha àmbits on el sentiment i l’expressió racista es troben en un punt d’efervescència que caldria aturar amb urgència, però no serà possible si l’acció no és conjunta i en tots els àmbits socials.

No fa pas gaires dies, el dia 15, l’alcalde de Madrid li va donar la medalla de l’ajuntament madrileny a Ana Rosa Quintana, la presentadora de televisió. En el discurs d’acceptació del premi, Ana Rosa, una de les reines del matí de la televisió estatal i ara també segurament de les tardes, va etzibar tan tranquil·la que s’havia criat a Usera, "un barrio obrero, antes de que se convirtiera en Chinatown".

La coneixem de fa temps pel tema de la novel·la que escrivia però no escrivia i ho feia un altre, que, a més a més, ja havia escrit algú altre abans; afer que, d’altra banda, no va pas aturar, ans al contrari, la seva carrera mediàtica. Així és com funciona Espanya en tot el que té a veure amb valors socials, la tria no és habitualment la millor. O, si més no, ha estat així fins ara, perquè en ambdós casos sembla que hi ha una reacció més decidida, encara que sigui incipient i insuficient, per no mirar cap a una altra banda davant de les actituds racistes.

En el cas d’Ana Rosa, amb una campanya ciutadana que ha recollit en molt poc temps més de 30.000 signatures perquè se li retiri el premi. Tot i que les autoritats pertinents ni tan sols facin veure que va amb elles. En el cas de Vinicius en el mateix moment que es van produir els insults —dins del camp, no fora—, l’àrbitre va aplicar el protocol, sembla que el mateix València expulsarà els seguidors, identificats, de per vida, i la Fiscalia ha obert ja diligències per presumpte delicte d’odi. A veure fins on arriba tot!