El debat d’investidura que ha començat aquesta setmana a Madrid i que, després del fracàs de Feijóo, s’allargarà unes setmanes, no és d’investidura. És un debat sobre el model d’estat. És un debat sobre l’amnistia. És un debat sobre Catalunya. Pot tenir tanta transcendència que, després de les actuacions de José María Aznar, Felipe González i Alfonso Guerra, s’han requerit els serveis de don Federico César García Magán, secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. El portaveu dels bisbes espanyols ha sortit a l’escena per dir que “som en una situació ordinària” que “no som davant d’una situació excepcional que faci imprescindibles eines extraordinàries”. Per això surten polítics, bisbes. I fiscals! Poca estona després de les declaracions del portaveu de la CEE, es va fer públic que l’associació majoritària de fiscals espanyols demana a la Comissió Europea que freni l’amnistia perquè “posa en situació de greu risc l’estat de dret”.
Els que representen la interpretació més tancada de l’estat de les autonomies i de la Constitució espanyola —alguns, tot i que ara la defensen, hi van votar en contra— saben el que els ha costat portar l’Estat fins on és ara i veuen clar el perill. Una amnistia és una fita històrica que marca un abans i un després en un país. Una amnistia com a conseqüència de l’u d’octubre del 2017 situa el referèndum català com el fet polític més rellevant de la història política d’Espanya en dècades. Ha provocat la crisi del règim del 78. Res no serà igual. Els que volen involucionar no sumen prou suports per governar. L’esquerra per tenir la presidència ha d’acceptar que el concepte plurinacional és, per sempre més, l’altra cara del progrés.
Tot i els episodis històrics que hem pogut viure els darrers anys, excepte en alguns moments, a Catalunya el partidisme s’imposa al patriotisme
El debat d’investidura d’aquesta setmana a Madrid —que no és d’investidura— ha coincidit amb el debat de política general del Parlament, que, amb els vots decisius de l’independentisme al Congrés, no és de política general. És un debat sobre l’estratègia. És un debat sobre el futur. És un debat sobre Catalunya. Podria tenir tanta transcendència que requeria una actuació conjunta i coordinada de diferents actors polítics, econòmics i socials que no ha existit. Perquè tot i els episodis històrics que hem pogut viure els darrers anys, excepte en alguns moments, a Catalunya el partidisme s’imposa al patriotisme. Més enllà de si aquest fet genera desafecció, hem de vigilar de no perdre grans oportunitats. La reacció dels poders de l’Estat és prou il·lustrativa que ara tenim una gran oportunitat. Per això el partidisme és lamentable i, sobretot, contraproduent per qui el practiqui. El país necessita polítics a l'altura del moment. No sembla encertat donar l’amnistia per superada, veient la pressió que l’altra part hi posa en contra. No sembla intel·ligent explicar en roda de premsa si s’estan intercanviant papers, debilitant així la confiança entre negociadors. Almenys si es vol guanyar.
Que es reconegui el president Puigdemont com a interlocutor és un èxit de l’exili. Que, abans de començar a negociar, Espanya demani l’oficialitat del català a la Unió Europea és un èxit de tots els que ho hem defensat durant dècades —polítics i societat civil—. I si s’acorda una llei d’amnistia, segons com sigui, és clar, pot ser un èxit del conjunt del catalanisme. I tot plegat, sobretot, una gran notícia per al país. Que no s’ho carregui el partidisme. Doneu pas al patriotisme i no renuncieu a res, només al partidisme.