La Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) va celebrar ahir que fa 45 anys que es va fundar. Concretament, el 25 d’abril del 1980, a Platja d’Aro, va celebrar el seu primer congrés. Alguns en situen l’origen una mica abans, l’any 76, amb la JCDC. En tot cas, gairebé mig segle d’una de les escoles polítiques més potents del país. Al llarg d’aquests 45 anys, milers de joves, provinents de totes les comarques de Catalunya, a través de la JNC, han adquirit un compromís amb el país per a tota la vida. Gairebé mig segle d’una idea que ha sobreviscut a partits, sigles i modes. Un projecte que ha anat més enllà de la política per convertir-se en una característica cultural per a moltes generacions. Una manera d’entendre el món i la vida.
La JNC va anunciar una novetat important: JNC Alumni. Té sentit, si la Joventut Nacionalista s’ha definit sempre com una escola de formació de patriotes, és lògic que creï un espai on mantenir viu el vincle entre tots els que hi van créixer. Un alumni és més que un grup d’antics membres. És una comunitat de valors compartits, una xarxa d’experiències i complicitats que no caduquen. Serveix per continuar aprenent i servir, encara que els anys de militància juvenil quedin enrere. El respecte entre generacions, la força de la memòria i la diversitat d’experiències faran d’aquest alumni un dels més potents del país. Pocs moviments poden presumir de tants exmembres actius i compromesos en tants àmbits diferents. La JNC és una organització política i d’aquí n’han sortit molts polítics. Alguns de rellevants. Però també n’han sortit empresaris, metges, advocats, directius, pagesos, activistes, etc., que, des de molts sectors, han continuat treballant per al país.
En el moment que viu Catalunya, veure créixer espais de lleialtat, memòria i compromís hauria de ser una alegria
Sempre pendent de ser les joventuts d’un Partit Nacionalista Català que mai no ha acabat d’existir, la JNC ha signat convenis amb CDC, amb CiU i amb Junts. La seva fidelitat ha estat amb una idea de país, més que amb unes sigles concretes. Aquesta trajectòria li ha donat una llibertat poc habitual. No ha estat mai estrictament sectària, i això explica la pluralitat dins del nou alumni. Hi conviuen diferents sensibilitats que veien diferent Convergència, el procés i l’actualitat. Segurament per això, a l’acte de celebració hi van participar quatre presidents: Mas, Montilla, Aragonès i Puigdemont. El president Pujol, per motius físics, no hi va poder assistir, però la seva presència simbòlica hi va ser molt viva.
És un moment de canvis profunds en la política i en la manera com els joves s’hi relacionen. Que la JNC busqui suport en un alumni és intel·ligent. No com a actor polític, sinó com a espai de referència, memòria i acompanyament. L’alumni permet als milers de joves que han passat per la JNC no haver de dir que en són ex. No van plegar mai: simplement van complir els anys d’una "jubilació" obligada. I això no és deixar-ho; és ser part d’una comunitat que continua caminant. Ser alumni és reconèixer que el compromís no s’acaba amb l’edat. És mantenir viva la flama d’una escola política que va ensenyar a molts joves a estimar, pensar i servir Catalunya des de la reflexió, la responsabilitat i la voluntat de servei.
Si el país no fos egoista, reconeixeria que aquest naixement és una gran notícia i un motiu d’orgull. En temps de desconfiança, i en el moment que viu Catalunya, veure créixer espais de lleialtat, memòria i compromís hauria de ser una alegria. El secretari general de la JNC, Aleix Agustí, va explicar una anècdota preciosa amb el president Pujol. Qui, per cert, va enviar un missatge a tots els qui són o van ser de la JNC: "Estic gran, però estic animat. Vosaltres sou l’esperança". El moment escollit per fundar aquest JNC Alumni d’alguna manera també és un missatge al president Pujol i a tota la seva generació: "Hi som. I, com vosaltres, en acte de servei!". Un alumni per a l’orgull.