Del resultat de les eleccions a can Barça ja no cal dir-ne gaire cosa, car la victòria landslide de Joan Laporta ho diu tot. En aquest article tampoc vull fer sang de Víctor Font, a qui considero un bon barcelonista, tan ardit com mal aconsellat per gent més aviat justeta i curulla de ressentiment. És en això últim que voldria fixar-me; a saber, en tot aquest corrent periodístic, esportiu, d’opinió i etcètera que ha acabat transformant un candidat (o excandidat, com ell diria!) la mar de presentable en un home corsecat per la rancúnia. Abans de les eleccions, ja vaig dir a en Víctor que, si s'envoltava de gent profundament acomplexada, com Antoni Bassas o Xavier Bosch (de penya, en definitiva, a qui el país ha donat mantes oportunitats i que no ens ha recompensat amb una sola idea que valgui la pena), no només fracassaria en aquest passat intent, sinó que mai més no podria tornar a concórrer a uns comicis.
Ja veus que tenia raó, Víctor. La victòria de Laporta no és només un indicador que el soci del Barça torna a apostar per la fantasia i l’esperit guanyador. És sobretot una bufetada contra part de l’establishment periodístic de Barcelona, una caterva de plomaires esportius profundament indocumentats que ja escopien la mateixa bilis contra Cruyff i Guardiola. Quan hom es dedica a viure a l’ombra de gent funesta com Joanjo Pallàs, Emilio Pérez de Rozas o Danae Boronat (que ahir mateix declarava que al Barça femení “hi ha molta feina a fer”, com si les Champions i les Pilotes d’Or li haguessin caigut del cel); quan algú, en definitiva, es deixa guiar per savis de la pàtria com Màrius Carol (autor de la frase “Hansi Flick era un senyor que no tenia feina”) o Ernest Folch (autor de la frase “tinc la impressió que hem fitxat un entrenador de gimnàstica amb un pito”), fill meu, on coi creus que pots arribar a parar?
El problema, insisteixo fins a la nàusea, no és el pobre Víctor Font; el càncer del Barça i del nostre país es troba al seu sotabosc inert
Ja sé que ara cal focalitzar-se en el present i fer tot el possible perquè el projecte guanyador del Barça tingui continuïtat. Però també sabeu que jo soc nascut per parlar-vos d’un futur que sovint creieu massa llunyà; perquè d’aquí a cinc anys, no en tingueu cap dubte, tota aquesta gentola tornarà a emprar la seva —cada vegada més escassa— influència per tornar a dur el Barça al terreny de la nul·la ambició. Els sospitosos seran els de sempre; n'he citat alguns noms, però caldria recordar també el paperot que el diari ARA ha fet en aquests darrers comicis, ajudat també pels locutors perpètuament rondinaires de Catalunya Ràdio, i aquests nanos de Ràdio Barcelona (ja sé que ara es diu Ser Catalunya, però a mi els noms federalistes dels sociates no em plauen gaire), que no pararan de cardar enlaire la reputació del nostre club fins que, mercès a l’afició del Madrit, els donin un Pulitzer.
No m’estranya que en Jan, acabada la votació, es regalés una mica de ballaruga contra tot aquest sindicat de la frustració, l’enveja mal païda i les ànsies de tornar al Barça provincial de José Luis Núñez. No em sembla fora de lloc que el president dediqués alguna botifarra a una sèrie de periodistes que li critiquen algunes amistats i col·laboradors íntims, mentre ells mateixos serien incapaços de piular contra els amos dels seus diaris, la majoria d’ells apologetes del 155 i d’un escassament dissimulat franquisme. Voleu parlar d’amiguets perillosos, estimats col·legues? Doncs comenceu per Don Javier, pel Fernandito Rodés o pel Cebrián... A veure quines informacions sou capaços d’oferir-nos! El problema, insisteixo fins a la nàusea, no és el pobre Víctor Font; el càncer del Barça i del nostre país es troba al seu sotabosc inert. Celebro que els consocis els hagin volgut ben lluny del Barça.
Així doncs, tothom al lloro, perquè el mal té una gran traça per continuar amb vida, i tot aquest comitè de males peces continuarà respirant d’aquí a un lustre! El temps, ai las, passa molt ràpid i la memòria s’esvaeix com una besada. Espero que, a diferència de la seva primera era, i a banda d’omplir-nos la caixa amb més trofeus, el president ens regali un bon successor, perquè tornaran els altres Víctor Font, amb les mateixes ganes de prendre’ns la festa. I l’alegria, com ha quedat ben clar, és el nostre millor patrimoni.