Encara ens fan falta victòries i estic bastant segur que, després del desastre viscut els darrers anys, la urgència és bàsicament anímica. És a dir: la resolució del conflicte és impossible sense abans alçar el cap, i fer-ho diverses vegades. Per això discrepo de qui relativitza o menysté les victòries judicials o polítiques de l’exili, atribuint-les a temes menors o personals, perquè aquests mateixos són els primers que criticarien (i critiquen) també qualsevol fracàs “personal” de Waterloo. Això és així perquè tothom sap, el president Aragonès inclòs i Gabriel Rufián inclòs, que cap causa judicial de l’exili és exclusivament “personal” i que, quan aquesta setmana l’advocat general del TJUE dona la raó a Puigdemont i a Comín davant la decisió del Parlament Europeu de no donar-li l’acta de diputat quan tocava, estem molt lluny del que qualsevol persona decent podria anomenar “una sèrie de Netflix”. Parlem, de manera visible aquí, però també a Europa, d’una nova victòria de Waterloo i d’una enèsima humiliació d’Espanya. Una humiliació que ja està esdevenint tan sàdica com El joc del calamar, si fos adaptada a una sèrie. 

Durant aquests anys les principals victòries que hem pogut viure com a moviment han portat com a segell Waterloo, Puigdemont, exili i Gonzalo Boye. No les úniques, però sí les més sonades. Les més urgents i saludables en un context, torno a dir, de quadre maniaco-depressiu general. De vegades penso que era del tot impossible que Quim Torra acabés bé la presidència, o que ara mateix l’acabi bé Aragonès, immersos com estàvem (i encara estem) en el túnel de tristesa, retrets, cansament, desconfiança i por que van provocar tant els errors del 2017 com, sobretot, la repressió. Aquest ambient ha fet oblidar sovint els encerts (clamorosos) del 2017 i eclipsa, quasi totalment, el més mínim signe de bona gestió o de bona notícia en l’àmbit governamental de la Generalitat (que ja són pocs, de per si: de fet, amb la migrada autonomia que tenim, pocs miracles es poden esperar). Van intentar fins i tot alegrar-nos o distreure’ns amb la comèdia dels Jocs Olímpics d’Hivern, però no va funcionar perquè col·lectivament només estàvem preparats per al dol, per a la incredulitat, per a la ràbia i per a la supervivència davant del terratrèmol i la vulneració dels drets més fonamentals. Res a fer mentre no hi entrés una mica de llum. I les escletxes de llum, ben sovint i si som honestos, han aparegut aquests anys des de més enllà dels Pirineus. 

Les principals victòries que hem pogut viure com a moviment han portat com a segell Waterloo, Puigdemont, exili i Gonzalo Boye

Puigdemont hauria pogut esdevenir també una figura trista. De fet, s’ha intentat que ho fos i, fins i tot, de vegades quasi s’ha aconseguit. Però ha resultat tenir algun sentit allò de la perseverança, combinada amb la intel·ligència i el saber fer tècnic (així com el domini dels temps polítics), i ara Puigdemont apareix no com la solució de res, però sí cada cop més com una part imprescindible de la solució. Un pas necessari, una figura ineludible, que en aquest moment esdevé enllaç tant amb els encerts com amb els errors del 2017 i sobretot com a interlocutor principal (que ja és gros, constatar-ho) de qualsevol govern espanyol o instància internacional disposats a abordar seriosament el conflicte.  

Encara hi ha ràbia, sí: no ho ignoro. Encara hi ha la temptació escèptica o abstencionista, algunes de bona fe i d’altres menys, així com llistes que semblen més comprensibles des de la protesta o el malestar que des de la capacitat de construir. Ningú pretén ignorar-ho, ni deixar d’entendre-ho. Ara bé: si mirem encara que sigui exclusivament allí on hem pogut somriure més els últims anys, allí d’on ens han vingut més bones notícies i més resultats en positiu, ha estat en la lluita de l’exili (i d’una molt concreta i particular). Els resultats futurs, especialment pel que fa a l’avenç en la causa política, els haurem de comprovar. Per ara, però, hi ha algú que realment aixeca els ànims i que provoca, simètricament, moltes cares llargues en altres bandes. I ja només per això, pel tema anímic i per allò que podríem anomenar moral de victòria, s’agraeixen tant aquests girs de guió. Netflix en sap un niu, de girs. I de trames sòlides. I aquesta temporada, certament, promet.