“El que embelleix el desert, diu el Petit Príncep, és que amaga un pou en alguna banda.”

Han passat cinc anys quan, finalment, s’han destapat les cartes. L’intercanvi d’acideses i un autoritarisme sobreactuat i a destemps acaba amb la sorpresa del cap de setmana. Junts abandona el Govern i comencen uns punts suspensius que mantenen poques incògnites. La velocitat amb què els fets es persegueixen i es trepitgen no ens pot amagar els camps de mines que queden per explotar, i fan més de témer l’assessor maldestre, el saltataulells de peus de fang que empastifa la política i el milhomes miop que s’encanta mirant el dit que li amaga la lluna.

La reclamació que més vegades s’ha sentit en els darrers dies, “qui tingui l’alternativa, que la posi sobre la taula”, amaga la banalitat de l’exigència i descobreix la mala fe de l’exigent. També des de foc que se suposa amic ja demanen dia i hora per a manifestacions, concentracions i dissertacions, com l’escaleta d’un programa de televisió. A això redueixen alguns mitjans la política: a la necessitat que passin coses. I si bé és cert que els catalans fem coses, com deia el registrador de la propietat, quan millor les fem és quan les cuinem a foc lent, o quan parlem des de molt de dins... i la credibilitat es respira i es transmet a cada paraula.

Per trobar aigua en el desert i perquè brolli aquesta “alternativa” demanada amb tant d’escarafalls pels que no la volen, primer cal posar-se dempeus i començar a caminar amb bon ànim mentre ens anem desfent de totes les rampoines del servilisme

Hi ha qui té tants arguments per a la insubmissió, com el lletrat Josep Costa, que la fa natural i imprescindible. La saviesa de la insubordinació, la riquesa de notes a peu de plana que descriuen la nuesa del rei (o dels tribunals) ajuden a modelar l’actitud… i, sobretot, a donar exemple. I és aquesta actitud irreductible, perquè sap que la fonamenten raons, doctrina i dret, la que els mitjans benpensants han preferit amagar. Als tribunals els ha fet més por que els conceptes que esgrimeix la determinació de Costa de no abaixar el cap, de no capitular, de denunciar amb solidesa la falsedat dels falsaris sense abaixar el to de veu, sent amo del seu temps, fins al final.

I si recordéssim més sovint les compareixences davant dels jutges d’Antonio Baños i d’Eulàlia Reguant per no reconèixer la legitimitat dels de nom de diccionari i parlar en català...? I si del discurs del president Puigdemont l’1 d’octubre en conservéssim, a més del respecte per la commemoració d’una votació més que democràtica, la fermesa d’una autoritat guanyada a pols...? I si de l’excel·lent pedagogia insurrecta de Josep Costa n’aprenguéssim que d’aquesta fusta no es fan els “Pepito Grillo”, com deia un altre lletrat, sinó els ciutadans que fan créixer els drets de la ciutadania...? El denominador comú —i molt de mínims— de tots ells és que es creuen que per trobar aigua en el desert i perquè brolli aquesta “alternativa” demanada amb tant d’escarafalls pels que no la volen, primer cal posar-se dempeus i començar a caminar amb bon ànim —com hem fet tantes vegades— mentre ens anem desfent de totes les rampoines del servilisme.

Mireu que la gent ja fa cinc anys que s’ha començat a adonar del poder que té... I si hi creguessin molt més des de les institucions —Parlament, Govern, judicatura—? Potser si aprenguessin la lliçó, seria més fàcil que acceptessin del poeta Antonio Machado que el camí es fa caminant, i que no és bo resignar-se i seure en la metafísica, sinó que seria —i és—  molt millor reprendre el camí allí on el vàrem deixar. Segurament el més assenyat és continuar fent passes endavant i recordar, com ens va ensenyar Saint-Exupéry a El petit príncep, que per guanyar-se el respecte de la gent no s’ha de perdre el temps propi —ni molt menys el de la comunitat— comptant estels aferrissadament mentre es repeteix, com el gran mantra de la mediocritat i la mesquinesa, "soc un home seriós, jo".