Quan parlen de Veneçuela, em ve al cap, quasi instantàniament, la cançó Alma llanera, un dels himnes populars veneçolans que va fer mundialment famós Julio Iglesias quan encara era un dels cipoteros més universals del planeta Terra. La Veneçuela de la qual Julio Iglesias es declarava incondicional era l’anterior a la chavista, l’arrasada per una oligarquia que passava les vacances com un rei a l’illa d’Aruba, i exportava les seves divises fora del país per ingressar-les en els territoris de la banca paradisíaca quan anava a esquiar a Europa. Després, quan el país va caure en la ruïna econòmica i Hugo Chávez va ser elegit democràticament pel 56,2% dels vots, tota aquesta oligarquia va començar a emigrar lentament per viure fantàsticament amb els diners no pagats al seu país. Primer va ser Miami, després va ser Madrid, els dos indrets elegits per viure-hi de nassos protegits, naturalment, per la internacional anticastrista als EUA, i a Espanya, pel nostre moviment MAGA particular, l’Aznarisme i les seves forces de xoc, amb Isabel Díaz Ayuso com a titella del titellaire Miguel Ángel Rodríguez. Tota aquesta nombrosa comunitat veneçolana a l’exili té tot el dret de ser el que vulgui ideològicament, però toca els nassos que en qüestions espanyoles estiguin tan a prop dels discursos neofranquistes de VOX i neonostàlgics del PP i que, internacionalment, hagin sigut reclutats i adoctrinats per la Internacional Trumpista Sionista amb l’objectiu d’incloure’ls en el nou ordre mundial com a agents actius. Per cert: els membres i ideòlegs d’aquest nou ordre internacional ens hauran d’explicar com recuperaran els valors democràtics que han robat als ciutadans de les democràcies occidentals després d’haver-s’hi cagat a sobre. L’assumpte cabdal és que quan empares la teva raó en la força irracional, curiosament, la més armada i tendenciosa, la marxa enrere és impossible i avui aniran a la caça dels assenyalats i, demà, molt segur, dels que assenyalen ara.
Quan a principis del nou segle trucaves a l’ambaixada veneçolana i preguntaves, per exemple, com t’ho havies de manegar per treure’t el visat o per solucionar qualsevol qüestió relacionada amb Veneçuela, solien corregir-te immediatament dient que estaves trucant a l’ambaixada de la República Bolivariana de Veneçuela i no a l’ambaixada de Veneçuela. Lamentablement pels chavistes, amb el canvi nominal va succeir el mateix que amb els aeroports Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, els quals tothom continua anomenant Barajas o El Prat respectivament. Aquest detall, més que reforçar la imatge del nou ordre sociopolític veneçolà, el va debilitar per esperpèntic, un dels grans mals del chavisme i del post chavisme. Quan Chávez va morir, l’esperpent, a voltes graciós, va caure al pou de la ignomínia de la mà d’un cabdill ridícul i corrupte com Maduro, una mala imitació del seu antecessor, demostrant que, quan arribes al poder donant lliçons morals, la teoria ha de deixar pas a la pràctica i no a l’inrevés. I aquí, a Catalunya, en som experts després de l’1 d’octubre de 2017.
Del rapte il·legal de Maduro i de les conseqüències m’agradaria fer-ne una arenga, però no tinc ni puta idea del que esdevindrà, com quasi tothom amb dos dits de front que no pertanyi a aquesta Internacional Trumpista Sionista. O potser ells tampoc ho saben, aixoplugats darrere Donald Trump, el Rei Mag en el qual han dipositat tots els desitjos confessos i inconfessos, però que, en un tres i no res, pot convertir els anhels en carbó si se li antulla.
Els veneçolans de Barcelona no tocaran un ral dels diners del petroli en el cas que Trump decideixi convertir el ranxo chavista en el ranxo trumpista
A Barcelona, els prochavistes es varen manifestar amb aquella innocència d’excursió d’autocar amb la qual els esquerranosos solen matar totes les causes i, un dia després, 400 partidaris de la caiguda de Maduro i el seu engarjolament també es manifestaven mostrant una felicitat d’una innocència igualment entranyable. A diferència de Madrid, ciutat on viuen les grans famílies exiliades de l'oligarquia veneçolana i gens bolivariana, afegeixo, els veneçolans de Barcelona no tocaran un ral dels diners del petroli en el cas que Trump decideixi convertir el ranxo chavista en el ranxo trumpista. S’ho repartiran els mateixos que es varen distribuir el país abans de l’arribada d’Hugo Chávez i el varen arrasar econòmicament portant les seves divises a l’estranger. Podria ser que, amb la tornada de tota aquesta oligarquia a Caracas, baixés el PIB de Madrid, però no passarà. Amb Díaz Ayuso al poder, convertida la capital espanyola en un paradís fiscal per tota aquesta casta que ha convertit els diners extrets fraudulentament en inversions immobiliàries, el vol directe Caracas-Madrid, Madrid-Caracas arribarà abans que el corredor mediterrani voregi la Península si Veneçuela no es converteix en un territori hostil com ho són ara Iraq, Síria o Líbia. Si es donés aquesta circumstància, els oligarques veneçolans exiliats continuaran vivint tan fantàsticament com ara, gaudint de la llibertat de Madrid i de les cañitas mentre santifiquen o sacrifiquen la Nobel de la Pau María Corina Machado, perquè una cosa és enyorar el teu país i l’altra, deixar-se l’espinada per recuperar-lo del mal chavista, acostumats com estan a viure de collons comprant a botigues cares de Serrano.
Durant la meva estada a Madrid vaig conèixer uns quants veneçolans antichavistes. Molts dels joves d’aquestes famílies exiliades ja són més espanyols que veneçolans, com varen ser més llatinoamericans els fills dels exiliats catalans a Llatinoamèrica. El que diferencia uns exiliats dels altres és l’origen i la ideologia. Aquests fills de l'oligarquia han deixat de ser veneçolans, però segueixen sent pregonament classistes i declaradament Voxistes o de l’ala més dretana del PP. De la madre patria n'han adoptat el pitjor, la visió espanyolista d’una nació on molesten les anomalies perifèriques, amb una militància de requetè que faria empal·lidir, si tinguessin vergonya, molts dels membres de la Internacional Trumpista Sionista que ara els donen suport. I amb ambaixadors ideològics de l’alçada del torero Fran Rivera, que Déu ens empari de tota aquesta xusma. Com cridaria Julio Iglesias mentre interpreta Alma Llanera: Weah!!!