Allò (això) no ha acabat

Aquest 15 d’octubre hem tornat a commemorar l’aniversari (en aquest cas, el 85è) de l’afusellament del president Companys. Sovint el donem per descomptat i el recordem fins i tot amb un cert punt de rutina: ja ho tenia, el franquisme, això d’afusellar la gent. Però, ben mirat, que a un poble li afusellin el president no és un fet tan habitual. No pas! Preguntem-nos, però, com Déu mana (amb un cert deteniment), quin sentit té (si és que en té algun) actualment aquesta commemoració. La tesi que defensaré avui és aquesta: l’afusellament de Companys va ser una singularitat, extrema i delirant, sens dubte, d’un curs històric (el dels atacs al catalanisme) que venia de lluny i que ha continuat després —adoptant altres formes— fins, de moment, el 2025: ni allò de llavors ni això d’ara no ha acabat, persisteix ben revifat, tot adoptant, en cada conjuntura, les modalitats que millor s’hi ajustin. Per exemple, en temps més democràtics com els d’ara, ha de guardar les aparences i vestir-se adientment: els fusells ja no es porten. Tres episodis molt recents (esdevinguts entre setembre i octubre de 2025) ens ho corroboren. Vegem-los.

Episodi 1: Dos dies abans de l’última Diada, vam conèixer la penúltima sentència del Tribunal Superior de Justícia, emmarcada en la deriva judicial d’anorreament del català a les escoles. Al tribunal no se li pot negar determinació: no només va decidir, un dia, ja fa uns anys, okupar el lloc del Parlament i fixar, ell, en comptes dels catalans a través dels seus representants polítics, la política lingüística (el ja famós 25% del castellà), i no només ha reconegut després legitimació per a ser escoltades, només, a les associacions que defensen el castellà, tot negant-les-hi a les que defensen el català (quines coses, recoi!), sinó que, posada ja la directa, ara se centra a bloquejar (proscriure) tot intent del legislador català (suspenent-li i anul·lant-li les normes) d’aprovar una nova política lingüística. És això últim el que tot just acaba de fer aquest setembre. L’extrema gravetat del cas és aquesta: un tribunal li diu primer al legislador català que no fa bé la seva feina; la fa després per ell i, tot seguit, li impedeix exercir-la de nou. Com pot ser que no estiguem parlant, cada dia, d’aquest genocidi cultural, a més dels altres?

Episodi 2: Abans-d’ahir coneixem pels diaris digitals que un jutjat de Barcelona ha anul·lat unes bases per optar a una plaça d’operari de cementiri i de manteniment a Vic perquè exigia el nivell B2 de català. Exigir un nivell tan alt té efectes excloents i genera discriminació per raó de la llengua, segons el jutjat. Caldria rebaixar l’exigència, vaja. Massa català. Heu notat, oi, que els retrets de discriminació i exclusió provinents dels tribunals sempre van en el mateix sentit?

Episodi 3: Quico Sallés ens ha informat, també fa ben pocs dies, que a un manifestant contra Felip VI (els fets són de la visita al monestir de Poblet) no se li ha aplicat l’amnistia, ja que la protesta no tindria el propòsit de reivindicar o promoure la independència de Catalunya, sinó, simplement, protestar contra la figura del rei. Quants entrebancs, quina minuciositat analítica, quan cal (in)aplicar l’amnistia als independentistes! I com de fluïda (dia de portes obertes) ha estat la seva implementació quan els destinataris eren els policies de les porres de l’1-O! Algú està portant un recompte seriós d’aquesta asimetria aplicativa ja ignominiosa?

Si mirem una mica la història de Catalunya, veurem ràpidament que el català és un poble continuadament maltractat per Espanya

Vistos aquests tres episodis tan recents, la pregunta és clara: vers on ens transporten? Quina relació tenen amb l’afusellament de Companys? Jo ho veig força clar: diria que les bales que el van matar en impactar contra el seu cos (és important no perdre el component material, vital, de les coses) són avui els PDF dels tribunals, els 1 i els 0 que viatgen virtualment per la xarxa. Si mirem una mica la història de Catalunya, veurem ràpidament (és molt evident) que el català és un poble continuadament maltractat (discriminat) per Espanya i que, en aquesta tasca, s’ha produït una cursa de relleus entre les instàncies estatals que, en cada moment, n’assumien el protagonisme. Inicialment, serà l’esfera religiosa: la Inquisició i la censura dels Reis Catòlics. Després, l’exèrcit: la Unión de Armas i els terços dels Àustries o la invasió directament militar de Felip V. Tot seguit, al llarg del segle XIX i part del XX, entrarà en joc la política (sempre amb l’exèrcit de rerefons) i els atacs adoptaran preferentment la forma de textos legals, molt sovint per prohibir el català. Superats els dos enormes parèntesis de les dictadures (on confluiran, en un totum revolutum, els tres protagonismes: el de la religió, el de l’exèrcit i el de les lleis), arribarem a la fase més recent de la Transició i els fets de l’1-O. Aquí, l’escenari el coparan, el copen, indiscutiblement, com vam veure d’ençà del 2017 i com hem vist aquestes darreres setmanes, els tribunals.

Així doncs, el fil d’Ariadna, la cursa de relleus, del projecte anticatalanista seria aquest: Església-Exèrcit-Lleis-Tribunals. El podem il·lustrar, de fet, amb una imatge ben actual que en lliga l’inici (la religió) i el final (la justícia): la seu del Tribunal Suprem (que seria el màxim representant del relleu judicial actual) s’ubica, ni més ni menys, que en un convent. Sí, el de les Salesas Reales (també anomenat convento de la Visitación de Nuestra Señora). He observat, també, una dinàmica persistent: quan la situació institucional és més tensa (Felip V, inici del franquisme, 1-O...), els atacs apunten cap a objectius catalans directament institucionals (s’aniquilen institucions, es deroguen Estatuts, s’aplica el 155, s’afusellen presidents...), mentre que en períodes de més calma o reconciliació (com el segle XIX o ara mateix), els atacs se centren en objectius de caça menor, com, precisament, la llengua, el català. Com justament ara, vaja. Una caça (la major o la menor) que avui ja no protagonitzen el Tribunal del Sant Ofici ni les armes de foc, sinó els PDF dels tribunals ordinaris. Ves a saber amb quin nou format s’anirà de caça d’aquí a vuitanta-cinc anys. Com el capitalisme, l’anticatalanisme sap adaptar-se a cada nova conjuntura per tal de persistir. Això cal reconèixer-li-ho: ho fa bé, amb eficàcia. Així doncs, i tornant al començament, atès que allò (això) no ha acabat, caldrà romandre amatents.