L’única notícia important de la passada Diada fou comprovar com dins l’independentisme s’hi ha donat un canvi d’hegemonia i aquesta apunta a favor d’Aliança Catalana. La sensació va més enllà del fet anecdòtic que els aliançats omplissin el fossar de les Moreres amb un tremp molt més viu que el de qualsevol altra formació política (tampoc no és gaire difícil) i també dels probables futurs èxits de Sílvia Orriols a les urnes o de la sensació de força que emana de la lideressa en qüestió, sobretot si la comparem amb cadàvers de la política com ara Jordi Turull, Elisenda Alamany o el dissortat plom d’en Lluís Llach. El canvi que prefigura Aliança descansa en dues bases; en primer terme, Orriols s’ha mantingut en la via unilateral esmenant el cinisme processista com pocs ens hem atrevit a fer i, en segon lloc, ha aconseguit situar la immigració com a tema central-relatiu a la prosperitat del país.

En aquest sentit, fa certa gràcia per veure com —tot i maleir els ossos als aliançats— la majoria dels polítics i articulistes del país s’han anat decantant paulatinament i subordinada al seu marc mental. Primer foren els juntaires que, temorosos de perdre gran part del seu electorat, intentaren collar Pedro Sánchez perquè entregués les competències sobre immigració a la Generalitat. Encara que Puigdemont s’acabi entenent amb el PSOE, aquest serà un pacte descafeïnat, car dubto molt que l’esquerra espanyola pugui acabar accedint a prerrogatives estatals com ara regalar el control fronterer als Mossos. La resta del sobiranisme ha seguit també aquesta pauta, i ara no hi ha ni un sol líder del procés que no hagi de veure com fins i tot algun dels seus periodistes afins els pregunta com es podran garantir els serveis públics als catalans en un futur país que arribi a deu milions d’habitants.

La rèplica a les tesis d’Aliança ha tingut una presència tan tova en la majoria dels partits catalans (des del famós “a Catalunya qui la fa la paga” del president Illa, passant per acusacions absolutament indocumentades que descriuen la batllessa de Ripoll com una feixista), que Orriols no s’ha hagut de rascar gens ni mica la butxaca per tal que li facin campanya i així dominar la icsfera de la tribu. Si la parsimoniosa i avorrida Diada de la setmana passada ens mostrà alguna cosa, goso insistir, és la claríssima intuïció que el futur de la política catalana consistirà en una col·lisió entre la imposició violenta de la normalitat política per part del PSC i de l’alternativa que Orriols sigui capaç de donar al processisme. De fet, d’ençà que Illa és president de la Generalitat, els únics instants en què hem vist el president aïrat i un pèl incòmode han estat a les picabaralles amb la capatassa d’Aliança al Parlament.

Els canvis d’hegemonia molt sovint no responen a cap reflexió prèvia i tothom, agradi o no, comença a aliançar-se a la seva manera

Tot això que escric forma part del món dels fets i contar-los és l’obligació de qualsevol plomaire. Això no vol dir que a servidor l'entusiasmi el missatge que demana aquest canvi d’hegemonia. Jo no tinc cap problema amb els nouvinguts que han sobrepoblat Catalunya durant els darrers lustres; en primer lloc, perquè la seva arribada massiva fou producte d’una política immobiliària de mà d’obra cutre que, tant a Catalunya com a Espanya i cal recordar-ho, fou impulsada per la dreta nacionalista. Comprenc a la perfecció que calgui ordir estratègies per mantenir els serveis públics en un país com el nostre, que en poquíssims anys passarà a veure doblada la seva població; i tampoc tinc cap al·lèrgia a exigir mitjans perquè els nouvinguts respectin i sobretot adoptin la cultura del país. De fet, la calculadora em diu que, per tal d’assolir la secessió, no en tindrem prou amb la Catalunya més pura.

Justament per tot això, acusar els nouvinguts d’ésser els principals culpables d’una suposada substitució cultural al país, a banda de mentida, em sembla una tesi altament covarda. Després d’anys en què, per posar un exemple, l’ús del català ha baixat de forma dramàtica —i sota governs aparentment independentistes!— comprendreu que anar acusant els moros del fet que la gent no llegeixi Ausiàs March em sembla tenir la cara molt dura. De fet, i ho dic des de la més estricta visió personal d’habitant de Ciutat Vella, la majoria dels nouvinguts amb els quals convisc comparteixen la meva cultura i no són cap impediment per fer surar-ne la subsistència i l’excel·lència; no puc dir el mateix dels espanyols, a qui Sílvia Orriols acostuma a prestar molta menys atenció, quan són precisament ells, no pas els marroquins i els pakistanesos, qui comanden tots els aparells ideològics estatals.

Però totes aquestes esmenes resulten sobreres, perquè els canvis d’hegemonia molt sovint no responen a cap reflexió prèvia i tothom, agradi o no, comença a aliançar-se a la seva manera. En aquest sentit, i de cara a recuperar la majoria independentista al Parlament, se’m fa difícil d’entendre com Puigdemont i Junqueras poden reunir-se (i traficar políticament) amb els autors materials del 155 i no poden seure a xerrar una estona amb Sílvia Orriols. Posats a aliançar-se, millor que ho facin al costat de la inventora del seu futur discurs.